Concurso "La frase del Viaje"

A partir de hoy mismo, iniciamos un concurso público para que colaboréis aportando una frase del viaje....De entre todas las frases recibidas que iremos actualizando, vosotros decidiréis por votación cual de ellas será la que finalmente incluiremos en el logo.....

Podéis escribir vuestra frase/es en el apartado de abajo (comentarios) indicando vuestro nombre/e.mail.

Esperamos vuestra participación.....

Marroc 2004 (Oh temporaaa, oh mores!!!)

MARROC’2003-04


INTRODUCCIÓ.


Aquest és un diari que vaig redactar durant el viatge a Marroc el Nadal del 2003 amb dos meravellosos amics i companys de viatge com són Quim i Ramon.
La correcció i publicació del mateix s´ha realitzat també gràcies a la inestimable col-laboració d´en Ramon que ara esta acabant el seu particular somni (que molts de nosaltres compartim i somiem fer algun dia…) de donar la volta al món!!!! Ja li queda poc i espero que ho consegueixi i torni aviat perque l´anyorem…..
Com deia, aquest Octubre´06 vam decidir anar a Panamà a trobar-nos amb ell i gaudir d´una nova aventura tots junts (Quim, Jonatan i jo). Durant aquest curt però intens viatge vam firmar alguns pactes importants, entre els que es trobava aquest relat incabat en el seu moment per un servidor per mandra i falta d´ordinador en aquells moments….. El vam anomenar PACTE DE PANAMÀ. És va signar dins un café de Panamà City i jo em vaig comprometre a enllestir el diari abans del 2007 amb la penalització de pagar un viatge a Mauritania/Mali sino ho feia…..
Doncs bé, ja està per fi acabat i espero disfruteu i pogueu compartir ,encara que sigui en la distància i temps, totes les nostres vivències d´aquell viatge; per mi un dels millors per no dir el que més, que mai he realitzat!!!!
Vull donar les gràcies al Quimillo i al Ramadon per haver compartit aquest viatge i molts altres que hem fet i espero seguir fent amb ells…Són dos autèntics 4x4 i dos grans amics i persones (que pilota que m´estic posant) que fan que valgui la pena viure, compartir i somiar en futures aventures….Us estimo cabrons!!!


Vull dedicar també aquest diari de viatge a tots els altres amics/gues i companys d´altres viatges (no faré cap llista per no oblidar-me per falta de memoria de ningú) que també m´han fet sentir i viure moments i experiències inoblidables en altres aventures.
I per acabar vull dedicar-ho a tots els altres amics/gues per intentar animar-los a realitzar viatges d´aventurilla amb nosaltres en properes ocassions....

- Va por ustedes!!!!!!!!
- GRÀCIES A TOTS!!!!!


Karman (Ricard). Novembre´06.


Dia 19 de desembre. COMENÇA L’ AVENTURA!!

20:00h P.M. Al Pit Stop del carrer còrsega comença a congregar-se gent per acomiadar-nos pel gran i tant esperat viatge al Marroc un any després!!!. Un any després, només serem tres tripulants en aquesta nova aventura. Això demostra i/o ens fa pensar als tres aventurers: el Quimet, el Ramadon i un servidor, jo, en Karman que ,en aquesta societat on vivim, cada cop és més difícil sortir-se´n encara que sigui només una miqueta o per un petit període de temps dels putos cànons establerts: el curro, el Nadal, la família, els dinars/sopars “obligatoris”, les compres, la xurri i la mare que els va parir a tots per aquestes dates!!! Perdó per l´expressió, però es que ja estic cansat de tanta falsetat que envolta el Nadal...

Un mes enrere, gairebé omplíem dos cotxes amb possibilitats d´omplir-ne un altre....esclar que “no sólo de ilusiones vive el hombre” i...a la hora de la veritat, quan arriva el moment de decidir-se, només són tres els Escollits per una nova aventura cap el vell continent. Tots els altres:
Gastón, Federrico, Laia, Juanjo, ratolí i molta altre gent que no anomeno, s’ han quedat pel camí víctimes de la seva situació que nosaltres anomenem “ Atrapamiento ” cadascun d´ells en el seu nivell corresponent . Un minut de silenci per pensar en les diferents causes o motius que els han portat a tots ells a no poder fer un viatge d´aquestes característiques...............................................................................Que consti en acta que jo tambè m´incloc en algun dels múltiples nivells de la cadena d´atrapament de la que parlava abans, però es que un viatge d´aquest tipus no me´l podia perdre i més ara que n´he fet uns quants (m´encantan aquest tipus de viatges, són especials). Àfrica t´enganxaaaaa!!!!

Després d´aquesta breu reflexió, seguirem amb la crónica del dia.....Al Pit Stop, segueixen arribant col-leguites per acomiadar-se de nosaltres; mentrestant, jo aguardo impacient l´arrivada d ´en Ramadon que ve amb el Mitsubitshi des de Cardedeu i passarà pel Ranxo Karman per recollir-me i carregar tots els trastos, lot de Nadal inclòs, que tinc apilats des d´ahir.

Nota Mental: Si que s´està penjant el Cabronàs!!!

20.45h aproximadament. Estic nerviós!!! Ja l´he trucat tres cops i el mamonàs no me l´agafa. Decideixo trucar al Quim per veure si sap res i em confirma que tambè ell s´està pujant per les parets esperant el senyoret Ramon!!! No aguanto més!!!! I, llavors, com si el mismíssim cel m´hagués escoltat, apareix per la porta del Ranxo el Ratolí amb un aspecte renovat i millorat després d´haver-se passat una setmaneta al balneari dels seus pares burgessos recuperant-se d´una infecció o al-lèrgia “desconeguda”. Només veure´l, em llenço damunt d´ell com posseït i li demano que em faci el favor de baixar-me al taller amb el seu “Bólido” (un VW Golf Tunning a tope) a lo que ell no hi posa cap resistència. Gràcies company!!!

Arribem al taller al voltant de les 21.45h i, només baixar del buga, em trobo un comitè de benvinguda bastant nombrós per l´hora que comença a ser.....Alguns d´ells ja han sucumbit a l´estrés que soposa estar esperant una hora i pico, i han decidit seguir sent europeus!!! (Monstre Buu – nom de guerra d ´en Mario - és l´ estandarte d´aquest moviment....)

A nivell personal, penso que quan estàs acomiadant un amic / amiga...que marxa de viatge a un lloc “no típic” ( no es que nosaltres marxem al Congo, però per alguna cosa es comença no creieu? ) a mi m´acaven per envair tambè uns nervis i unes ganetes de marxar rotllo “envidia sana”!!! I durant uns moments, t´embarques en la seva aventura com si del teu propi viatge es tractés.

- Viva la imaginació!!! Jo la veritat és que sóc bastant somia truites en aquests temes.
Excuseu-me.

El Comitè de Benvinguda: Està format per:

El Gastón, L´Elvira, Marcos, Laia, Federrico, Rosa, Jorjito Grillo, el Mateu, L´Iñaki, el Ratolí i una sorpresa d´última hora: L´Eva del Gallo Canta que ha vingut a despedir al Quimet!!! Una miqueta raro em sembla....Pooooobre Quimillo!!!

Salutacions per tots ells i petons per les xurris i a seguir esperant una estoneta més a que el fill de sa mare del Ramon es digni a aparèixer!!! Ja s´està grontxant massa i tot. Hi ha molts nervis.....Vooooleeem fugiiiir jaaaaa!!!!. A més, cal assenyalar que la nit passada, el Quimet i un servidor vam liar-nos de festa fins a les tantes. Jo, borratxo com una cuba i amb la polla a la ma, vaig arrivar a casa a les 5.00 am aproximadament i només he dormit dues tristes hores.Ell, el maleït pallasso krusty dels collons (que no sé com dimonis s´ho fa) , va tornar a fer païs i va clavar-li la seva polla rara que té a una amiga seva de l´institut que treballa de cambrera a un bareto de la Plaça del Sol de Gràcia. Per cert la xurri té unes catxarres considerables!!!!

Seguim esperant el puto Ramadon i, mentrestant, parlem amb uns i altres del nou viatge i com no, de les “imprevistes baixes” sofertes. Gaston i Fede tenen aquella cara que et queda quan has estat apunt de aconseguir o fer quelcom que dessitjaves i que per B o H no has pogut finalment...Una llàstima!! Em sap greu tant per ells com per a nosaltres perque, en darreres ocassions, van ser i ,segur que ho tornaran a ésser en properes, haguèssin estat grans companys d´aventures, anècdotes i rialles. Una frase que acostumem a repetir molt per a tots aquells que es queden és:

- No us preocupeu, Marroc està allà!!! No el mouran de puesto.....

Val a dir, que sembla com si cada cop costés més realitzar “escapades” d´aquest tipus a mida que ens anem fent grans tots plegats; com si fos més difícil fugir d ´aquest cercle viciós de societat on vivim.

21:45h. Per fi arriba el Ramon!!!!! Plovisqueja un xic. El comité, cansat d´esperar i amb raó, aprofita la benentesa per acomiadar-nos i marxar. Mentre Quimet i jo carregàvem el Mitsubitshi, el Ramadon ha aprofitat per anar al Zion a recollir “el vestit de neu” que li tenia preparat el Xavi Falgueres perque es veu que hi ha previssions de que puguin caure volves de neu pols...i vol estar preparat!!! Jojo suposo que ja m´enteneu no?

22:15h aprox. MARXEM CAP AL MARROC!!!! Sortim de Barcelona , Ramadon al volant, per la diagonal direcció Lleida i comencem a buscar algun lloc per sopar perquè ja és tardet i el Quimet té molta gana. Per cert, mentres sortiem de Barcelona el Ramon ha fet una Ramonada i s´ha saltat un semàfor en vermell!!!! Un taxista gairebé s´ens menja!!! Bon començament i tres XXX per ell!!! Hem decidit fer un rànquing de punts negatius per aquest tipus d´actes o comportaments...
Després de passar-nos un parell de Mc-Donalds, per fi arrivem a un coplexe tunning on hi ha un Burger a Abrera. Hem estat esperant al Burger en una cua incorrecte una bona estona fins que unes nenes tunning ens han advertit de la nostra empanada, som els pitjors!!! Per cert, no ho he comentat a ningú, però al lavabo, mentres pijava, s´ha desmuntat l´aparell del sabó tot sol com si els Poltergueis estiguèssin per aquí....
1ª etapa .Sortim del Burger cap a les 23.15h amb Ramadon al volant.Comença la pallissa!!! El Ramon s´ha fotut d´una tirada fins a l´entrada dels Monegros on hem fet la primera parada per prendre algu…. Al bareto estem envoltats de camioners friquis que ti cagues!!! Fem varios comentaris al respecte, uns quants jajajaaass i seguim la ruta...
2ª etapa. Quimet agafa el cotxe i s´arriba fins el Km 103 de Madrid on parem a fer un altre cafelito. Hem tingut uns moments de caos al arrivar, perque estava ple de Guàrdies Civils que estaven discutint amb uns pallos que havien fet cas omís a l´ordre “d´alto!!” de les forces de l´imperi. A nosaltres només ens han salutat al aparcar....menos mal!!!! perque el cotxe estava ple de drogues: neu, maria, xocolata i per a més inri, un porro al damunt de la guantera a la vista de tothom!!!!
3ª etapa. Una tiradeta més, i agafo el cotxe (suposo que ja sabeu m´han retirat el carnet fins el novembre del 2004 no? Doncs això..salta la cabra….). M´ha tocat el pitjor tros; boira mega espesa que m´ha matat!!! Només he fet uns 150Km picant-me amb un bus que anava a fondo el molt cabron!!
4ª etapa. Ramonet al volant enfarlopadíssim ha fotut la hòstia de km, suposo que gràcies a les substàncies estupidofacients...
Final d´etapa. Arribem a Algesires al voltant de les 13:30h i embarquem al ferry just davant d´una autèntica joia mecànica; un camionarro al-lucinant matrícula de Luxemburg (esos sí que saben!!!, algun dia serem nosaltres els de la màquina infernal!!!). Desembarquem.
BENVINGUTS A CEUTA!!! Comença l´espectacle!!! Anem a la benzinera de sempre a plenar els 4 bidons de benzina que portem a la vaca del cotxe i ,com no ,a negogiar in situ el canvi de moneda amb els mafiosos que es congreguen allà tot esperant l´arrivada de guiris com nosaltres ; a més a més, es fa davant la comissaria de policia!!!. Val a dir, pels qui no ho sabeu, que la benzina, a Ceuta, val la meitat que a la Península i al Marroc, i en lo del canvi de moneda, si negocíes bé, pots treure un bon tipus de canvi. En un plis plas, hem omplert els bidons, hem comprat paper i hem canviat la pasta!!! Es nota que som professionals...sobretot el Ramadon. Hem descanviat 1000€ per 11350 Dirhams; sembla bon tracte....
Dinem a un bareto nou perquè L`Abuelo estava tancat (un bar cutrillo que acostumem a visitar cada cop que baixem per aquí). No està gens malament. L ´inclourem a la nostra Guia Michelindie 5*****. Asseguts, amb una mica de pau, començo a percebre una dimenssió de l´espai diferent, on tot és digne d´ésser observat:

- A la dreta hi ha una family amb un xavalet bastant espatllat.
- Al fons una parella amb una xurri amb unes sabates de tacó totes blanques rotllo putot.
- A la nostra esquerra, una altra parella amb 3 piopios. Un d´ells es veu que tenia masses números de loteria i l´hi ha tocat rebre un bon parell d´hòsties del cabró del pare...

Arribem a la frontera. Comença el desordre!!!! Increïble, en menys de 30 minuts l´hem atravessada sense que ens regirèssin el cotxe!!! Hem conegut un vasc rotllo Tonino “El Escapado” que tenia problemes de papers i anava correns d´un lloc a l´altre tot renegant i pensant en carregar-se algun moro!!!. Un cop passada la frontera el caos és ja total però, un moment...., Dios mío de mi vida!!! (diu el Ramon) Ens trobem amb una autovia de dos carrils per banda!!! (els temps canvien), això sí, sense acabar com tot en aquest païs (el carril de la nostra dreta està a trossos tallat ple de pedres perque no puguis circular). Carretera i manta cap a Chefchaouen, un poblet de muntanya del Rif molt conegut pel tràfic de xocolata amb uns carrerons molt xulos rotllo Ibissa . M´he sobat. Arrivem a Xaouen a l´hotel de sempre que encara nigú sap com es diu (quina colla d´empanats!!). Ens surt l´amo a saludar i ens comenta que no té cap habitació per aquesta nit...Tot seguit el Ramon li diu cridant: (primera frase épica del viatge)

- Que dices que que queeeeeeeeeé!!!
- A mi no me puedes decir que no tienes habitaciones....
- Dormiremos en cualquier sitio!!!

A la mitja hora ja estavem col-locats en una habitació improvitssada. Al Marroc i amb el Ramon TOT és possible!!!!. Poc després arriba a l´hotel el Capone (el venedor de xocolata) però desapareix sense parlar amb nosaltres. Ja quedarem més tard, anem a sopar... baixem a la plaça, prenem uns juice d´orange a la mateixa terrassa on es senta el personatge vasc de la frontera. Definitivament està boig, només parla de matar i diu que aqui els conys s´ensumen a distància... Marxem cap el restaurant i tenim el primer contacte amb el món de l´habitage marroquí (hem estat parlant des de fa temps en mirar quins preus tenen les casetes per aqui per comprar-ne una entre uns quants). Al-lucinem amb una casa-restaurat i parlem amb el propietari que assenyalant-nos un autèntic castell allà mateix ens diu que deu valdre uns 15.000.000 de ptes al canvi. Se´ns escapa del pressupost però no està gens malament...A la plaça hem tingut el primer moment de pau i tranquilitat per adaptar-nos al nou món, interrompuda a estones pels “amigos” oferint-nos coses varies. Un d´ells ens volia vendre xocolata i ens ha deixat una mostra. Ens l´hem tret d´Assobre.

Sopem de conya i tornem a l´hotel per descansar. El Capone no ens espera però el vigilant espatllat de l´hotel ens dóna una altra mostreta de costo per tastar i decidir si li comprem o no demà. Bona nit, ens espera un dia llarguet si volem arrivar demà d´una tacada Marrakech i avançar un dia de la ruta inicialment trassada...

Dia 22 de desembre. Marrakech

Ens llevem a les 9:30h després de que, mitja hora abans, ho intentés el Ramon. Només es dutxa ell....Net? Home, segons es miri perque no s´ha canviat els calçotets (diu que només porta 2 per tot el viatge. Jo no porto gaires més...jojojo). Baixem a esmorçar a la plaça: “petit dejené” pels tres!!!


I sense moure´ns de la cadira, comprem 1000Dh de xocolata i ens presenten un dels venedors inmobiliaris del poble per si volem veure casetes...Ens comenta que hi ha casetes xules per uns 3 kilos....no està gens malament!!! A la tornada ja farem gestions... Ara marxem cap a l´hotel amb un pedrot de xocolata al-lucinant i dos ous petits!!! Ens hem passat de quantitat!!! Comentem tot rien.... L´amaguem a la vaca i pensem ja en vendre un tros a guiris molt més abaix per treure pasta (ja veurem).
Carreguem trastos al cotxe i marxem camí de Kenitra.

Comença L´espectacle!!!!:

- Espectacle automovilístic. Asses per la carretera destruïda, nens, carros, bicis, motos desfetes, taxis mercedes superantics abarrotats de gent (en un d´ells he comptat 7 o 8 tius adins més els trastos), furgons mercedes megacarregats, camions plens de gent o carregats de merdes i bèsties fins a la bandera....I com no comença la famosa conducció marroquina amb avançaments impossibles i tothom al seu rotllo; un pel mig, l´altre que va a quatre per hora, un altre que no es vol apartar....Boníssim!!!!

- Espectacle visual. Arquitectura ( per dir-ho d´alguna forma ) dessendressada i “librealbeidrense” on tot està a mig fer o a mig caure segons es miri...Camps de cultiu cutres, oasis destruïts, mercats caòtics i guarros, fang i sots per tot arreu. Gent i gossos que creuen la carretera d´improvist sense mirar i basures i merda per donar i vendre!!!


Arribem a Ouezzanne on fem un petit refrigeri i agafo el cotxe....sense carnet esclar!!! De camí a Kenitra veiem un desviament que posa “autopista” No pot ser!!! Anem a probar qüesta ruta. Arrivem a l´entrada de l´autopista després de saltar, esquivar, avançar i apartar uns carros que envaïen la carretera. Agafem un ticket que ens el dóna automàticament una màquina!!! Collons quin nivell!! Seguim conduïnt i fumant-nos les mostres de xocolata de les diferents companyies xocolateres de Xaouen.. És una Autopista de dos carrils per banda i no hi ha ni Cristo!!! De tant en tant creuen nens, bicis...pel mig. Passem tres peatges (10, 10 i 18 Dh respectivament). En el camí hem ferit, suposo que de mort, una gavina que s´ha creuat i ha xocat amb el Mitsu (el lateral del cotxe ha quedat marcat amb sang i ratlles blanques). Comencem a pensar que podriem intentar arrivar a Senegal i encara ens sobrarien dies ja que tenim més de dues setmanes per endavant i anem bastant “a saco” Fooot-liiii Foooot-liiii. Primera parada a una àrea de servei (hem fotut més de 250Km de cop). Dinem i omplim benzina de la nostra.. Quimet al volant i uns 250Km més fossos!!! En els seients de darrere del cotxe, l´home del temps del viatge: el Ramadon fa que nevi una miqueta assobre la seva fusta de bolondo que s´ha portat per la ocassió!!!! Llavors, després d´uns segons de pau, comença l´espectacle del Ramon que no para (tot fumat i nevat) de xerrar i demanar coses….Ja no calla en estat normal, imagineu-lo enfarlopat!!!

Fins a Settat hem anat per autopista (els mapes són antics i no la marquen fins aqui encara – que lo sepais qui baixeu en properes ocassions....A més anem amb màniga curta perquè fa un dia i un sol de luxe. A Settat estan continuant l´autopista.... Sortim a la carretera i més espectacle!!!

Nota informativa: l´hora marroquina és una menys que la del Imperi. Com a les canàries...

Nota mental: costa bastant escriure en marxa ja que totes les carreteres estan plenes de sots i ondulacions i el trasto aquest belluga que dona gust!!

Admiro la posta de sol.....i em quedo sobat.Em desperten a uns 50Km de Marrakech on parem a berenar en un oasi. Aparquem rotllo marroquí (just davant i al mig per no gastar energies innecessàriament....Fem conya amb el tema.. Una mica de maruja (xocolata d´aqui) i cocacola i ens posem en marxa. És de nit!!!! Ens posem un altre cop en marxa. Ara és quan més perillós resulta conduïr per les carreteres marroquines.Condueix Ramadon, Quimet dorm i jo vaig de copilot. Fem l´últim porro de les mostres que ens havien donat; han durat tot el dia (és un catxarro doble erre – Ramon tus i tus!!!). Quina por fa circular de nit!!! Carretera estreta de doble sentit de rectes interminables i sense enllumenat algun, on només es veuen les llumetes dels cotxes o camionarros que es van aproximan però....Hòstia!! Atenció!! Les llums s´aproximen per ambdòs sentits de la calçada!!! Els camions estan avançant a saco invaïnt el nostre carril i ens obligen per collons a fotre´ns a la cuneta (una espècie de carril sense asfaltar ple de forats i pedres). No serà l´ultim cop que ens obliguin a fer-ho...S´ha d´anar amb mil ulls, de totes maneres ja estem una mica acostumats i fem conya amb el tema per distreure´ns.

Passem algun control de polis supermaquejats. Els que van amb moto porten unes motos molt guapes estil clàssic americà i els dels cotxes van amb Jeeps Wranglers. Quin nivell!!! Passen de nosaltres i no ens foten ni cas...millor... Val a dir que els molt cabrons o bojos estan just al mig de les carreteres sense enllumenar amb un lot super poc potent i si no vas amb molt de compte pots arribar a endur-te´n un pel mig!!!! Arrivem a Marrakech i ens dirigim cap el centre de la ciutat on està l´hotel on sempre dormim, just davant la plaça més famosa de la city i de la medina. La plaça es diu Place Al Fnad o alguna cosa semblant. Els carrers cap el centre són passejos o avingudes amb dos o tres carrils per banda on tothom circula per on li surt de la polla (perdoneu l´expressió però és cert). Apareixen les primeres motos que s´acosten a nosaltres i ens donen la benvinguda “Bienvenidos Amigos”. Un d´ells intenta seguir-nos fent-se el guia entès però acaba desistint al veure que suem d´ell.

Arribem a la plaça i tirem recte cap a l´Hotel Alí, però està tallada al trànsit de cotxes i el pàrking de l´any passat ja no existeix. Això ens obliga a donar un parell de voltes de reconeixement per veure què fem en mig de tot aquell caos de gent caminan i creuant el carre per tot arreu, bicis, carros, motos , camions, autobussos, taxis, cotxes....A la segona volta decidim parar en doble fila a prop de l´hotel i esperar al Ramadon que se´n va a demanar habitació. Cinc minutets distrets mirant per la finestra el caos regnant i torna el Ramadon amb la missió cumplida. (tres urras per ell!!!). Trobem parking a l´altre banda del carrer; una espècie d ´hangar ple de trastos (es on guarden els carrets i les tauletes de la plaça) i cotxes. Paguem 30Dh de moment. Agafem les motxilles i creuem el carrer cap a l´hotel amb uns quants ensurts d´ésser atropellats per alguna bici, moto o cotxe que ens esquiven amb tota naturalitat sense inmutar-se acostumats a fer front a aquest tipus de situacions o imprevistos i no alterar-se...

Pujem a l´habitació, Ramadon ens diu que l´habitació és molt xula i riu, i sorpressa!!!! És lo més semblant a un zulo per enanitos!!! Hi ha tres llits marroquis, o sigui, somiers desfets, matalassos endurits i coixins enormes i petrificats. L´habitació està al costat de la que vam dormir l´any passat (encara era pitxor). Quin riure!! Quina arquitectura que tenen els cabrons!!! Ho aprofiten tot!!! El Quimet en alguna part de l´habitació no hi cap dret ha de baixar el cap per no tocar el sostre. Jo gairebé toco el sostre amb el cap dret (me hagut de treure el gorro perque així si que tocava). La veritat és que no està gens malament. A més, té lavabo europeu amb paper de wc marroquí (és l´antítessi al nostre conegut Scotex – rasca que te cagas!!!) i dutxa. Demà sí que ens dutxem ho prometo....

Abandonem els trastos i anem cap a la plaça a sopar. Un petit passeig previ de reconeixement amb juice d´orange inclòs. Valen 2,5Dh (1Dh = 15 ptes aprox ) cadascun, però com hi ha molta competència si els hi dius que pagues 2Dh diuen Ok sense pensar-s´ho.És digne de veure com renten els gots usats per altres clients....tenen una mena de galleda gran plena d´aigua tèrbola on sumergeixen una sola vegada el got brut i sense frotar ni aclarir-lo el treuen com si ja estigués net...Dios mio de mi vida.....esclar que ja estem acostumats (ja portem bitxitos d´aquest dins nostre d´altres anys i estem inmunitzats de possibles cagaleres assessines ( o això esperem tots ).

Sopem a una de les decenes de paradetes que abarroten la plaça. Quimet ha activat el seu xip “devora tot” i s´envolta de plats de teca (pinxos, olives, salses, pa marroquí, arròs...). Molts sorolls i molts fums i olors invaeixen i es barreixen per la plaça. A tot arreu on fixes la mirada et trobes algun pallo espatllat (coix, cec, deforme, geperut..) i gent que et mira o et demana almoïna. Unes nenes darrere nostre intenten descanviar-nos monedes d´euro per dirhams. El mamon del Ramon intenta timar-les (cobrant-lis una petita comissió pel canvi), però el Quimet les avisa de l´estafa. Qué Cabron!!! Les nens finalment no accedeixen al canvi i marxen perque el duenyo de la parada les fot fora. Ens comenta que són nenes del carrer i que no convé que estiguin a prop o tocar-les mentres sopem perque porten malalties assobre!!! Paguem el que ens diuen (tenen una manera de calcular les coses i de fer números molt peculiar; fan càlculs a piñón fins que perds el fil de la factura...)



Donem una petita volta per l´interior de la medina...hi ha molt tio destruït que ens acosa: Amigo, amigo!!! El Ramonet diu que encara que no se li noti té por dels moros xungos com aquests. Quimet es vol comprar unes babutxes però ens volen timar: 200Dh!!! Aquest pallo està boig. El capullo del Quim que no sé si es que està fumat o és realment així d´empanat diu gairebé que si!! Discuteixo una mica amb el mercader sableador i pirem d´allà a donar més voltes. Ens comença a seguir un pallo raro que no para de ratllar-nos i decidim sortir de la Medina. Fem un altre suquet de taronja i anem a dormir al zulo que l´avi Ramon ja està cansadet. Un porret, una caqueta poderosa i a dormir si ens deixen...Resulta que estem assobre mateix del menjador i la cuina de l´hotel entre 4 parets malfetes i deformes de fullola separats de la resta d´habitacions normals de l´hotel. Bona nit..... demà toca Essaouira i els primers km de pistes ( La Plache Blanche ). A10 de nou....ZZZZZZZZZZZzzzzzzzzzz…….



23 de desembre. Comencen les pistetes 4x4!!!

7 a.m. salto del llit amb crit inclòs!!!! Un hoste del zulo m´ha passat per sobre la cara i m´ha despertat fotent-me un ensurt de collons!!! Era una cucaratxa. Obro el llum però ja ha desaparegut per sota el llit, ja no la veig...A més de l´ensurt, rebo un quants renecs dels fills de puta dels meus companys de viatge per haver cridat i haver obert el llum... Tanco el llum i dormim dues horetes més. Ens llevem, ens dutxem tots, esmorzem a l´hotel i fem la volta més curta per Marrakech que cap turista ha fet mai. Com no hi ha serps ni micos a la plaça, ens tornem cap a l´hotel a recollir els trastos per marxar. Carreguem el cotxe i sortim direcció Essaouira. Carretera de rectes interminables amb planícies inmenses de terreny dessèrtic. A l´esquerra es veuen les muntanyes nevades de l´Atles. Alguna d´aquelles deu ésser el Tourbkal, la muntanya més alta del Marroc que fa uns 4300m crec.... algun dia la pujarem....

Fem 200Km de rectes i més rectes amb avançaments marroquins i, com sempre, caos a banda i banda de la carretera. Abans d´arrivar a destí plenem benzina dels nostres jerricanes amb una idea McGuiveriana del Ramon per no aguantar el pesat bidó...ha aprofitat una roda de camió que hi havia tirada allà per aguantar el bidó tot sol. És la llei del mínim esforç i el mamon la coneix de P a Pa!!!

Nota: la frase més utilitzada fins ara del Ramadon al viatge:

- Has vist alló o no? - Si o no Quim.....

Arribem a Essaouira. Hi ha poc turista aquest any. Fem un petit refrigeri i tornem cap el cotxe. El Quimet s´ha comprat amb les peles del pot una engantxina de 17Dh!!! Ens la deu!!!.
Jo he pijat en un lavabo autènticament marroquí; tot ple de merda, sense llum ni aigua i per colmo ha passat un moro que m´ha tancat la porta deixant-me a les fosques per no veure com pijo.Com si el marrano fos jo...no es veu una puta merda!!!

Essaouira està en plena explossió turística!!! Una caseta ja val uns 10Kilos i per una cassona demanen 50 Kilos!!! Com es passen!!!!. La temperatura ambient és d´uns 25ºC amb solet. A la platja es veu algun surfer però no sembla que hi hagin gaires ones avui.... Jorjito Grillo ha trucat avui de Barcelona i ens ha dit que fotia un fred que pel-lava...jojojo!!!

Continuem. Ramadon al volant a saco paco per carretera revirada cap a Agadir (uns 180Km). Faig uns quants porrets més...diuen que sóc l´encarregat (quin morro, però de fet em distreu de la rotina del cotxe). Arrivant a Agadir es veu de nou el mar i decidim aturar-nos una estona en un penya-segat on està ple de autèntics surferos amb les seves furgonetes WV, els gossos pataners de turno i com no, les seves xurris rastes o cumbes impressionants!!! Baixem a prendre el sol i a observar els surferos com fan de les seves a l´aigua. Deu ésser una bona zona perque tot i que el mar està tranquil, a la costa s´aproximen de tant en tant unes ones molt guapes!!! Tambè observem les xurris que hi ha pel voltant nostre, les pitxes ens comencen a babejar i fem uns quants comentaris obcens entre nosaltres...Comencem a dinar assobre mateix del cotxe i treiem tota la nostra intendència alimentària. El Ramadon al obrir els lots de Nadal nostres al-lucina amb la quantitat de jalar i beure que hem baixat i inicia un desplegament gitano de menjar pel cotxe davant la mirada afamada d´uns guiris que,al costat nostre, tenen aparcada la seva van....
Quimet impregnat per la forta olor a cony de xurri guiri guay i obsessionat per fer un món millor ofereix menjar del nostre als guiris del costat nostre com si del mateix Messies Hippie es tractès!!! No té remei...quan veu xuriis a prop...però només aconsegueix que un tio s´ens foti un tros de xoriço i un altre de formatge i digui quatre coses en anglès. Cap tia bona s´apropa....Seguim observant els surferos, cada cop són més, i les fantàstiques vistes amb el mar com actor principal amb un coloret brillant plata produït pel reflex del solet. Us adjunto foto per que ho sentiu millor (en el diari original hi ha un dibuix però….aqui una mica xungo no?). Els surferos en la foto no es veuen gairebé però hi són us ho juro!!!!!

Decidim continuar el nostre viatge...ens hem descuidat el pa assobre el capó del cotxe i s´ha caigut al terra davant l´admiració d´alguns dels presents. Som els pitjors!!! Direcció Agadir i tirem milles. Agafo jo el cotxe (ja us enrecordeu que no tinc carnet no? Aquí val tot!!!) i em salto tot arrivant a Agadir la primera rotonda que trobo (aquí es diuen Carrefours com els súpers). Encara tinc el chip d´Europa on tenen preferència els qui estan dins; aquí és a l´inrevès!!. Seguim un trosset més i parem a fer un cafè olè a un oasi (bareto cutre de carretera) camí de Tiznit. Tothom ens observa com sempre...ja estem acostumats... Agafem el carro per continuar i li preguntem per la “bonne route” cap a Sidi Ifni a un “lugareño” que resulta estar sonat; s´ha fotut a cridar i mirar-nos tot gesticulant amb uns ulls de boig que t´hi cagues!!! No sé si és casualitat o és normal per aquestes terres d ´Alà però n´està ple o ,si més no, tenim un iman que els atrau. Preguntem més endavant a uns pallos d´un turisme que ens confirmen que anem en la bona direcció i seguim cap a Sidi Ifni per la costa. S´està fent de nit i com la posta de sol éss molt guapa parem a fer-nos unes fotos davant el mar.

Arribem a Sidi Ifni ,ja de nit,amb uns quants ensurts per part del Ramadon que gairebé s´emporta per endavant a més d ´un tio que circulen pel mig de la revirada carretera sense cap mena de llum. Esclar que ell ja ha matat i ja sap de què va el tema....(perdó aquesta és una altra història i una broma d´humor negre….). Sidi Ifni, poblet de costa ex-espanyol molt xulo. Anem a l´hotel on vam dormir l´any passat “Hotel La Suerte Loca” i ens diuen que no tenen cap habitació lliure....Ohhhhh!! però com? Millor que això!!! Ens lloguen per una nit un apartament-estudi al costat mateix de l´hotel per uns 20€ al canvi. Té de tot, llits, saló, bany europeu, cuina amb catxarros, nevera...Aixó és Hollywood xatus, diu el Ramon!!!! Decidim sopar a l´habitació “per aprofitar-la” i anem al centre del poble, al mercat, a aprovissionar-nos.
Això és una maca i curiosa història que vaig trobar d ´aquest lloc:

La Suerte Loca

Cuando el lugar era colonia española, una mujer montó este bar restaurant que a la vez era estafeta de correos y vendían lotería, fue de los primeros del Ifni, el gordo de navidad cayo alli en un par de ocasiones, uno de sus empleados, le dijo a la señora que le vendiera el restaurant, a lo que ella le respondió que si en el próximo sorteo de Navidad volvía a tocar el premio, se lo regalaría. Y a si sucedió, A dia de hoy lo sigue regentando esa familia. Suerte Loca.-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------



Mercat de Sidi Ifni. 20:00h p.m. hora local. (rotllo Expediente X) Ens donem una volta per dins del mercat al-lucinant amb les paradetes que hi ha; especialment les dels peixos (quina fortor!!! I que antihigiènic es veu tot). Comprem verdures, fruita i pa i fem un refrigeri a un bar tot veient una festa, sembla un casament, marroquí a la tele d´un bar i després marxem cap a l´apartament. Desembarquem a l´estudi (trastos, menjar i lots de Nadal) i marxo correns al lavabo a fer una cacota!!! Quin gust....més de 10minuts expulsant merda. Tot apalancat a la taça, començo a sentir més veus de les ja conegudes. Quan acabo, surto (tot renovat per dins) i em trobo un rasta marroquí fotent-se l ´ou de xocolata amb el Quimet i el Ramadon que es veu que s´ha apuntat a sopar...Comencem a sopar tots quatre de bon rotllo, o ,millor dit, tots tres perque el rasta només fa que rascar i rascar la pedra i beure vi com un posseït!! Parlem amb ell com podem i apareix un altre col-lega seu que tambè s´apunta al jalar-beure-fumar. El rasta es diu Ismael i l´altre no m´enrecordo. El segon resulta ésser mig espanyol de mare i avi matern, i té una fotocòpia del govern espanyol on diu que té dret a demanar la nacionalitat espanyola; però que necessita arrivar a l ´Imperi per aconseguir-la i resulta que el poder marroquí no li ho permet. Quin puto caos de món i paperassa burocràtica!!! No s´aclaren uns i altres....Parlem del Barça (com no en aquest païs), política...el pallo té vicis espanyols de dir tacos. Hi ha molt bon rotllo però comença a fer-se tard i com estem bastant petats, molt correctament, els fotem fora de l´apartament anant a pendre un cafetó a l´hotel. Ens trobem un altre xavalet bastant espatllat tambè....como no. Tornem a l´estudi i el Ramon cau rodó al llit de matrimoni (avui em toca dormir amb ell).

Per cert (cotilleo), sabieu que el Ramadon té un culet tot peladet molt xulo del que sempre presumeix molt? Diu que totes les xurris “professionals” i amateurs l´hi diuen que els hi mola molt...jojojo. Jo escric al menjador mentre Quimet llegeix…i llavors em truca una boja amb qui tinc un rollete i parlo amb ella una estoneta. Diu que em troba a faltar....Peliiigroooooo!!!!! Bla bla bla i “hasta el año que viene muñeca”. Aprofito per trucar a la meva mare que ja estava desesperada pel seu nen perque només podia parlar amb una locutora gabatxa que no li donava línia...Bones festes per tothom!!!! Aqui com ja podeu imaginar el Nadal no existeix en absolut tret d´algun venedor ambulant de merdetes que intenta importar la tradició venent Papa Noeles de plàstic als guiris que passem les festes per aqui.

Parlo una estona amb el Quimet, del pal diàleg de besucs, i cap el llit a sobar. Demà més... magrada aquest rotllo de passa la vida, tranquilitat i bons pensaments. Aqui tot és més tranquil i menys estressant; tens temps per pensar i per estar sol, amb els companys i per tot en general. Per cert a l´apartament ja he vist un parell de cucaratxes i n´he matat un altre. Cap problema sempre i quan no en passin per sobre la jeta!!!. Quiiin cliiima tiiiusss!!! En ple desembre, a la vora del mar, i amb màniga curta!!!! Anem algu tous del vinatxo del lot i de la fumadeta que ens hem fotut, però mola... A dormir, Booona Nit!!!!


Dimarts 23 de desembre. LA ROUTE DE LA PLAGE BLANCHE PER LA PISTE!!!

Després d´haver-me barallat mitja nit amb el Ramon pels llençols i les mantes ens llevem cap allà les 9.30h a.m. hora de l´Imperi. A més li cantava l ´alè al cabró (que ho sapigueu!!). Com sempre, fins ara, m´he llevat el primer, ens hem anat activant (només s´ha dutxat el Ramon) i anem cap a l´hotel a fer el petit dejeunné de turno. Fa un dia de collons i les vistes del mar i la platja són la bomba!!!. Carreguem trastos i marxem de l´hotel a posar essence (benzina estic ja recaptant “mots” en francès) i sortim de Sidi Ifni després de preguntar als mafiosos del poble (uns tius asseguts a la terrassa d´un bareto bastant sospitossos….) per on s´agafa la pista de la platja. Dubtem una miqueta i entrem en una pista que sembla la correcta.És la nostra primera pista del viatge!!!!. Es tracta d´una pista molt dura plena de pedres soltes que ens obliguen a anar a poc a poc. A més la pista està plena de desviacions i encreuaments a dreta i esquerra que ens fan dubtar de la correcta direcció que portem...Tot i així, anem tirant xino xano triant una o un altre direcció segons ens rota.... Com m´aborria he fet uns quants porrets en plena marxa per pista; déu ni do lo difícil que és!!!! Després d´una bona estona de trajecte, trobem un indicador que ens confirma que anem pel bon camí de moment.... El paissatge en conjunt és pedregós amb poca vegetació i amb alguna casa aïllada de tant en tant. Les muntanyes queden a l´esquerra i el mar a la nostra dreta. De tant en tant veiem moure´s alguna cosa davant nostre. Són rates que s´amaguen al veuren´s passar, esquirols o algun llangardaix bastant grandet!!! Agafo el cotxe una estoneta i em toca un dels trossos més espectaculars de la pista!!! Jojojo – el Quimillo fa cara d´enveja...És un badeix d ´un riu amb trialera inclosa i amb unes vistes espectaculars. Fem unes quantes fotos i seguim. La pista cada cop és més trialera i ens obliga a anar molt més lents. Passem pel costat d´un tiu que ens demana alguna cosa per beure fent gestos amb els braços i el nazi del Ramon passa d´ell com si no existís el pobre home (negatiu de la jornada per ell i petita discussió de bon rotllo dins el cotxe).
Ja portem algunes horetes i només hem fet uns 80Km!!! El mar cada cop està més aprop però nosaltres estem amunt dels acantilats (vistes de postal). Aconseguim baixar a la platja i creuem un entrant d´aigua de mar.


El Ramadon no li fa gaire gràcia això de “jugar-se-la” (segons ell) per fer el tonto (al Quimet i a mi ens agrada la situació i fem conya... Preguntem a uns pescadors d´allà i ens comenten que per la platja no hi ha camí i que hem de tornar a pujar els acantilats. Seguim molt xino xano perque la pista és megapedregossa (la vaca del cotxe no s´ha queixat gens). Ja no s´aprecia cap pista principal i només hi ha roderes de cotxes per totes bandes així que decideixo anar per on em surt de la cuca....De sobte ens trobem, en mig del no res, amb un pallo “rotllo tuareg” que va caminant caminant plàcidament per allà escoltant la ràdio com si res!!!! No entendré mai d´on cony surt i a on collons va aquesta gent i , sobretot, com collons s´ho fan sense portar res assobre!!! Parem al costat d´ell i li preguntem per on anar. Ens indica una direcció diferent de la que estem seguint i li fem cas. Li donem un piti d´obsequi. En Ramon comença a estar bastant agobiat de no saber cap a on anem i perque no l´hem fet cas abans i ho reflecteix no dient ni piu!!! (quin plaer això de veure calladet l ´avi!!!). Sembla que ens hem perdut….. Pa Problem!!! Seguim però comença a fer-se tard i sembla que no arrivarem enlloc avançant tant lentament. Petites discussions al cotxe per decidir què fem, si quedar-nos a dormir per allà fins demà o continuar encara que es faci fosc. Ramadon es nega a dormir allà i seguim....trobem un tio cultivant ves a saber què que ens indica amb gestos que seguim les petxades de Land Rover en direcció a unes antenes que es veuen molt de lluny a unes muntanes. Deurem portar 5 o 6 hores de trajecte i només hem fet uns 100Km!!! I seguim perduts escollint un o altre camí “a boleo” intentant anar cap a l´esquerra per apropar-nos a les muntanyes que es veuen al fons.....
Poc diàleg al cotxe. Encara que no ho digui i no ho reconeixi, el Ramadon està agobiat i indignat de tanta pista i de que no l´hem fet ni puto cas abans....Activo per primer cop el GPS per veure quina direcció marca Tan Tan (no sembla que anem malament del tot). Una horeta més de pallissa i veiem al fons una carretera!!!! Estem salvats!!!! Anem cap allà i al arribar, Ramadon es torna a activar com si d´un ninot que s´havia quedat sense piles es tractès!!! Baixa del cotxe, patoneja l´asfalt de la carretera i torna a pujar i a parlar com fins abans d´haver-se “emprenyat” Hem sortit a uns 30Km de Tan Tan, no està malament del tot.... Trobem el primer control policial on ens fan parar i ens demanen el passaport i ens fan les primeres preguntes absurdes (professió...). Arribem a Tan tan (estan reformant els camells típics de l´entrada) i anem a dinar on l´últim cop. Tothom ens observa. Un pallo s´apropa per preguntar-nos amb tot el morro si el podem portar a Laayounne. Ramon li contesta radicalment amb un no!!! El molt cabron es vol ficar dins el cotxe per fotres una clentxa davant de tothom!!! Finalment no ho fa. Sortim de la ciutat travessant un oued ple d´escombreries. Jo suposo que les carden allà per quan venen les fortes plujes al març, abril se les enduguin riu abaix i així no s´han de preocupar de tenir abocadors ni containers i res semblant...(és una opinió meva). És curiós observar tambè les indumentàries dels marroquins. És una moda tipo cadascú es posa el que troba sense cap mena de sentit en la combinació de colors o tipus de vestits; una espècie de barreja arab-europea bastant cutre que sorprèn!!!.
Tenim intenció d´arribar avui mateix a El-Laayoune encara que arribem a les tantes de la nit!!! Agafem la carretera cap allà i comencen els primers acantilats amb espectaculars vistes. Ens aturem a pijar i rentar el vidre perque s´ha fet fosc i està ple de pols que impideix una correcta vissió de la ja malmesa carretera. Parem just devant un vaixell embarrancat i destrossat per la força del mar!! És molt espectacular; fem unes fotillos i seguim.... Al poc temps ens topem amb el primer control royale. Ens prenen els passaports i “detenen” al Quimet portant-lo dins la garita per parlar amb ell. El tiu ha posat una cara d´acollonit....Ramadon i jo fem conya tot esperant al cotxe a que torni des d´on se´l veu parlar amb la poli per una finestreta de la garita. Torna sense cap novetat i seguim la ruta....Es veu que han parlat, com no, del Barça i no sé què més en un espanyol més que correcte. Més quilòmetres, poca visibilitat i em quedo sobat....Fem dues paradetes abans d´arribar. A la segona plenem benzina perquè veiem que ja val molt més barata que al nord del país. Va a 2,8Dh el litre!!!! Unes 40 de les antigues pessetes!!!! Ara sí que podem tirar milles!!!!
Arribem a Laayoune. Segon control a l´entrada de la city on ens prenen els passaports i prenen nota en uns fulls cutres. A cada parada o control que ens han fet fins ara ens hem anat inventant, sense exagerar gaire, les nostres professions (estudiant, profesor, escriptor.....) Entrant a la ciutat veiem els primers cotxes de la ONU. Trobem un hotel on havien dormit fa uns anys el Ramon i el Quim i descarreguem trastos. L´habitació esta en un tercer pis “amb bones vistes” i és bastant cutre amb tres llits desfets i una tauleta amb un cendrer clavat a la mateixa perque no se l ´emportin els clients. Anem a sopar. Fem un petit passeig per la ciutat tipus Beirut (tot a mig fer o mig destruït). Hi ha molt comerç perquè es veu que és un port franc. Sopem un pollastre en una terrassa envoltats de nens vagabunds que ens miren i pidolen quan els duenyos del local no els fan fora. Fan bastanta pena però què hi farem...tot sopant, observem els seus moviments, piques i pilleries (agafen menjar de les taules, fumen i es barallen entre ells). Marxem i anem cap a l´hotel on s´hospeden els de la ONU. El pàrking està ple de cotxes d´ells: Toyotes Land Cruiser llargs amb antenes enormes (hi ha uns 50). Intentem entrar a l´hotel per prendre algu però ens diuen que està tancat. Decidim tornar cap a l´hotel per sobar.....


Dimecre 24 de desembre .OBJECTIU DACKLA I EL QUE VINGUI.....


Nochebuena!!!...bé aqui és un dia com un altre qualsevol....Ens llevem a l´hora de sempre més o menys, baixem a esmorzar i fem un passeig per la ciutat. Com gairebé totes les ciutats del Marroc, està tot a mig fer o destruït segons t´ho miris. Els carrers, uns amb asfalt desfet pel temps i altres de sorra dura plens de sotracs i brossa per tot arreu. Es nota que és una ciutat molt comercial, està ple de botiguers venen de tot, molt d´ells practicant el famós “Tot Manta” que coneixem aquí. Els edificis construïts a mitjes i molts d´ells sense pintar i gent i cotxes, millor dit tartanes, per totes bandes. En una espècie de plaça per on passem ens trobem a decenes de tius asseguts al terra amb les seves eines professionals al costat (pots de pintura, caixes d´eines, ferros....). Suposem que deuen estar esperant que vingui un patró a contractar-los. Fem una volteta pel mercat i tornem a l´hotel per seguir la nostra marxa incansable. Al mercat he vist per primera vegada uns peus de camell tallats exposats al terra per vendre; no sé si seran per jalar o per fer bonic però dona una mica rencunia agafar allò...Paguem l´hotel. Atenció!!!! 70 Dh una habitació per tres persones!!! O sigui, uns 7 o 8 euros al canvi!! Cada cop està tot més tirat de preu!!! Parlant entre nosaltres, surt el tema de que això es degut a que estem en el sahara occidental i que aquí tot és més barat i millor construït, tot i que segueix sent marroquí....tot això per facilitar la vida a tots aquells marroquins que van colonitzar aquest territori fa 30 anys perquè el sàhara no s´independitzés!!! Bona jugada del govern marroquí de la época!! La famosa Marxa Verda….Freedom for Saharaaaaaa!!!

Pleguem veles i anem més abaix...Compte!!! en només quatre dies hem fet més de 2.900 Km!!! Amb aquest ritme podem arrivar a Senegal tranquilament!!! Anem cap a Dackla, uns 600 km de carretera de rectes que es perden en l´horitzó. A banda i banda de la via només hi ha sorra, matolls secs i postes de llum. Temperatura ambient, uns 23ºC amb un solet molt xulo, tot i així han caigut, sortint de Laayounne, quatre gotes fangoses. Seguim, kilòmetres i més kilòmetes i res de res per enlloc. A la dreta comencen els acantilats. Parem en un poble, només hi ha dos entre Laayoune i Dackla, i prenem un refrigeri.Tot omplint benzina s´ens ha acostat el mestre del poble i ens ha fotut un rotllo en castellà correctíssim i ens ha dit que preguntem per ell un altre vegada si passem per allà i necessitem res ..... Agafo el trasto i fotu una tirada de més de 200Km amb dues parades al costat dels acantilats per descansar i veure el paisatge. Unes vistes fabuloses.



La zona està infestada d´espiadimonis (milions). El Ramadon s´entreté llencant pedres megalítiques des del precipici fins abaix. Ja al mig dia fot un sol d´infart. Uns 35ºC suposo. Es comença a notar que estem baixant i baixant....Parem un altre cop a jalar algu en un llac on intentem tocar l´aigua però la sorra és molt enfonsadissa i fa cosa arribar-hi.

Ens trobem un parell de controls policials abans d´arribar a Dackla. Per aquesta zona els controls són més estrictes i rigurossos. Perdem una bona estona tot omplint papers amb els polis i responent a les preguntes de sempre (passaports, d´on venim, on anem, professió, estat civil, nom....) apart de les típiques xerrades amb ells sobre altres temes com el futbol, les dones i Espanya. En el primer contro m´he fixat en el sostre de la caseta o garita de vigilància on hi havia el casquet d´una bomba i moltes bales exposades com d´adornament. Arrivem a Dackla a les 17:00h aproximadament. És un poble o ciutat de costa rotllo Calafell però a l´estil marroquí. Tot i així es nota que tot està molt més currat i ben parit per aquestes terres saharianes. La ciutat està plena de bases militars, el Ramon diu que ha vist dos tanques però crec que em pren el pèl...Hem trobat un restaurant español de luxe i com teniem gana ens hem fotut a la terrasseta a dinar. El cotxe, com sempre, l´hem ficat just davant nostre. El cambrer parla espanyol molt correctament però el molt cabró és aficionat de Real Madrid!! Fem un dinar de luxe, treiem una ampolla de vi del cotxe per celebrar la nostra fita (el cambrer ens bessa el vi en una gerra d´aigua per amagar aquets acte delictiu que resulta veure vi en un establiment públic). Mentres debatim la possibilitat de sortir demà cap a la frontera Mauritana per veure si es pot creuar fàcilment o no, s´ens apropa un tiu que resulta ser d´aragó!!! Es diu Alberto i viu des de fa molts anys a Tetuan on és professor d´espanyol i on te una empresa de turisme d´aventura (excursions de trekking o 4x4 pel Nord del païs). Tot xerrant, ens pregunta que on anem i li responem que si es pot, anirem demà a la frontera amb Mauritània per veure si podem creuar-la i passar un parrell de dies per allà com a màxim....Ens comenta que ell tambè volia anar per primer cop al païs veí i si ens pot acompanyar amb el seu 4x4: un Defender llarg.

Resulta que el pallo és, se´l veu a milles, monya i venia amb “un amiguet” marroquí, però es veu que al marroquí no li permeten travessar la frontera. Diu que necessita un visat especial que només es tramet a la capital Casablanca que està a dos dies de camí.... Li comentem que no hi ha problema en que vingui amb nosaltres, ens acompanya al seu hotel on ens allotjarem també nosaltres. Ens dóna el seu móvil i ens citem més tard un cop instal-lats i descansats per concretar millor els detalls de la ruta....

És de nit. Estem molt il-lussionats amb el tema de intentar creuar la frontera i a l´habitació de l´hotel ho celebrem amb cava i com a les 00:00 h serà Nadal, ho celebrem amb neu, el lot nadalenc que ha portat el Ramadon pel viatge. Fem la trucadeta de rigor a la mama desitjant-li unes bones festes i i fem la passejadeta obligada per la ciutat. Per cert, m´he comprat un altre llibreta de notes perque se m´esta acabant la primera de tan escriure!!! No m´esperava que pogués arrivar a escriure tant. Per cert l´he comprat rotllo primitiu: -ú ú ú ú!!! - he entrat en una botiga i com ho sabia com es deia en francès he assenyalat la meva.
Els carrers estan plens de vida, hi ha molts comerços i se sent música àrab a tot volum. En una de les botigues he vist exposat el meu móvil!!! Quin nivell de desenvolupament que tenen els tius en alguns aspectes vanals de la vida....Aquí et pots trobar una casa feta amb pedrotes, fang i planxes metàl-liques de sostre sense aigua corrent, però amb una parabòlica al seu sostre derruït; o un tiu caminant descalç pel carrer amb un móvil d´ultima generació a la rinyonera....

Tornem a l´hotel i a la terrassa tot prenen un cafè, truquem a l´Alberto. Hem parlat una mica del Gastón. Et trobem a faltar Gastón!!!! Xerrem de la vida en general mentres observem la vida de la ciutat (ara estic escrivint en temps real!!). Apareix l´Alberto amb uns quants xavalets árabs, ens saluda i s´en va amb els tius a una plaçeta d´allà mateix a veure i filmar un “break dance” dels seus col-legues.Es veu que està de moda per aquí el hip hop i coses similars. Hi ha un parell de xavals que ho fan prou bé. Torna l´Alberto i ens posem d´acord amb l´hora de sortida i fem unes quantes fotocòpies dels papers del cotxe per la frontera per si són necessaris. Segons ell és necessiten fotos i uns 60 euros per cap per poder creuar-la, però no ho té massa clar. Quedem per demà i fem una espècie de “Simpa” del bar però el “mesies” del grup – el Quimet- li sabia greu i ha tornat a pagar...De conya li hem dit “el Nacho del viatge”. A més, al col-leguita li agrada saludar a tot cristo com si del messies es tractès!!! jo jo jo...no t´emprenyis si ho llegeixes!!!

Pujem a l´habitació i recollim ,d´amagat, unes ampolles de cava que ens guardaven a la nevera de l´hotel “clandestinament”. Fem xin xin perquè ja és Nadal i fi de la festa...Demà ens llevarem una miqueta més d´hora per arrivar amb temps a la frontera... Ja tinc ganes de veure si demà creuarem aquesta mítica frontera tant desitjada i mencionada en altres viatges ja realitzats!!! Que Alà ens doni forces!!!
Per cert, a la dutxa i els lavabos he vist unes quantes cucaratxes caminant de bon rotllo com és tradició per aquest païs....


Dijous 25 de desembre. ÉS NADAL I ANEM CAP A MAURITÀNIA!!!

“Amanece que no es poco...”. Ens llevem d´horeta i el Ramon es dutxa. Els altres fem com els gats....Baixem a fer un esmorzar ràpid a un bar on l´amo del local ens saluda donant-nos la ma un per un com si fóssim importants. 10 minuts més tard arriva l´Alberto que també esmortza. Ens comenta que ahir nit va estar amb un conegut del seu “amic” que és maurità i li va dir que si creuem la frontera és recomanable agafar un guia per arrivar a Noadibou perquè la pista cap a la ciutat no està ben assenyalada i està ple de camps de mines per tot arreu. Una altra opció bona a seguir és la de enganxar-se darrera algun camió o taxi que conegui bé el terreny.... Carreguem trastos, plenem benzina i sortim direcció Mauritània (uns 400 Km més de distància). El Ramadon serà el primer en acompanyar al cotxe a l´Alberto, pooobre tiu!!! No sap el palique que li fotrà el parlanxin de l´avi!!! Jojojo Quimet i jo fem conya.... Arrivem al control policial on està el desviament cap a la frontera i ens fan parar i anar a la garita de comandància ( la caseta cutre de la bomba al sostre on vam estar ahir). El poli, passaport en mà, ens fa un qüestionari detallat que té escrit en una fulla i, de mentres apunta, parlem i riem una estona amb ells dels temes de sempre. El jefe ens pregunta si tenim alguna revista guarra per donar-li!!! Jo jo jo... L´Alberto, que ha deixat el seu col-lega un parell de dies sol a Dackla amb la pasta suficient (segur que és l´amant) parla a la perfecció l´àrab i ens va traduïnt el que ens diuen els polis. Final de l´interrogatori. Uns 30 minuts perduts...com hi hagin gaires controls d´aquest tipus no arrivarem ni demà!!! Tirem milles cap a la frontera. La carretera cada cop es va fent més estreta fins el punt de obligar a posar-se amb més de mig cotxe fora de l´asfalt quan ens creuem amb un altre que ve de cara. El paissatge és totalment inhòspit. A la dreta sorra i el mar, i a l´esquerra més sorra, matolls secs, algunes petites muntanyetes de terra dura i de tan en tant dunes. El sol comença a escalfar. Debem estar a uns 30ºC però com estem a la bora del mar corre un aire fresquet molt agradable.

Fem uns 200 Km seguits i just davant un cartell de senyalització, parem a buidar el maleter de totes les ampolles de vi, cava i whisky que portem tal i com ho haviem pensat perque no ens les confisquin a la frontera si ens registren....Són 12 en total!! I dos que deixem al cotxe. Caminem una mica fora de la carretera i fem un forat on enterrem, tot vigilant de que no ens vegi ningú, les ampolles que recollirem a la tornada. L´Alberto està al-lucinant amb el que fem, la veritat és que fa bastanta gràcia!!!.

Continuem fins una benzinera, sembla la última per la distància que queda fins a la frontera marroquina (uns 60 km). La benzinera està plena de cotxes i gent de moltes nacionalitats diferents que sembla esperin alguna cosa...mentres plenem el diòsit, s´apropa un tiu que diu que és guia i que necessitarem un per anar a Nouatckhot (la capital del païs). Ens comenta que ja va amb 2 cotxes italians més i que ens costarà menys si anem tots junts. Al dir-li que en principi no tenim pensat arrivar fins a la capital, ens presenta uns mauritans que es dirigeixen a Noadibou amb els que parlem una estona i ens fem col-legues d´ells. Un es diu Josep i l´altre Mohamed. Ens diuen que els podem seguir i que no ens cobraran absolutament res. Decidim acompanar-los i sortim cap a la frontera darrera el seu Nissan Patrol GR que sembla estigui una mica destartalat....El cotxe no va a més de 80Km/h en unes carreteres totalment rectes i sense trànsit (sembla una velocitat bastant absurda, però no tenim presa). Després d´uns quilòmetres, arrivem a un control de carretera militar. A la dreta de la carretera hi ha una caseta militar molt cutre.La carretera està tallada per una corda que va de banda a banda de la mateixa!!! És al-lucinant. El pallo ens fa omplir més papers i obar la “tanca de seguretat” per tornar-la a tancar un cop hem passat...
El paissatge comença a ésser més ferèstec, amb petites elevacions del terreny de roca erossionada que fa milions d´anys enrera era segur fons marí perque encara es poden apreciar els fòssils enganxats i la típica erossió de la roca del mar.... La sorra comença a fer-se més blanca i fina i les dunes a generalitzar-se. Seguim milles quan de sobte veiem un camió militar aturat enmig de la carretera, ple de soldats asseguts esperant alguna cosa. Sembla que el camió se´ls ha espatllat. Un d´ells fa senyals amb el braç perque parem i el Patrol GR dels mauritans que va devant nostre s´atura. Nosaltres parem els dos cotxes darrere d´ells i escoltem, tot i que no entenem res, el que parla el que sembla el jefe amb Josep (el conductor del cotxe maurità). Un cop parlat el Josep baixa del Patrol i ens comenta que si ens faria res portar a un soldat d´ells fins a la base militar que tenen just a la frontera, ja que en el seu cotxe no hi cap perque porten mogollon de trastos per la familia...Nosaltres diem que sí i netejem una mica el seient de copilot de merdes i amagem una mica les drogues que fan riure perque no les vegi el militar. Un parell de minuts i es puja un soldat al Mitsubitshi i seguim cap a la frontera. El pallo resulta ésser poc parlador; li hem fet unes cuantes preguntes però no enten ni J l´espanyol, ni l´anglès i poc el francès, així que decidim posar més alta la música i pasar una mica d´ell, tot i que el Quimet i jo fem alguna conya tot rient-nos i dient xorrades en castellà d´ell sense que el tiu se n´adoni de res...Arrivem a la aduana, penúltim pas abans de la frontera i aturem el cotxe en un descampat que hi ha just al costat de les casetes d´aduana. El militar baixa del nostre vehicle i s´acomiada de nosaltres amb un arrevoire i es dirigeix cap a l´altre banda de la carretera on sembla hi hagi una base militar (es veu una especie de fortificació amb una garita de vigilància i algun vehicle militar dins). Baixem dels cotxes hi flipem amb el tema: no hi ha ningú!!!! Només dos cotxes 4x4 d´uns italians que també esperen. Els mauritans ens comenten que hem arribat just a l´hora de dinar i de fer el te i estan tots descansant....ens haurem d´esperar a que acavin...una mitja o una horeta més o menys, així que decidim dinar nosaltres també i treiem una mica d´embutit del maletero. Els mauritans que estan amb nosaltres ens donen pa del que porten i dinem tots junts tot petant la xerrada sobre lo surrealista que és tot plegat!!! Un cop dinat, obrim un pot de pinya i el compartim amb l´Alberto i els mauritans. És curiós veure amb quin afan menjen la nostra pinya i com acaben discutint entre ells perque un no li dona a l´altre...

Fot caloreta, uns 30 i pico. Després d´una mitja hora surten els aduaneros a “atendre´ns” La primera caseta és la de verificació del cotxe. Aquest també aprofiten la benentesa per gorronejar la poca pinya que quedava.


No ens regiren pràcticament el cotxe i avancem uns 100m fins a una altra caseta on aturem el cotxe i entrem tots dins a cumplimentar els papers de sortida del païs. Un escribà redacta, passaports en ma, les nostres dadesen un full semblantal d´entrada per la frontera de Ceuta. La caseta per dins és indescriptible; cutre però amb tot lo necessari per passar una bona temporada sense moure´s d´allà. La meitat de la caseta està destinada al descans i l´altra part és on estem formalitzant els papers amb una taula gran i un armaria arxivador darrera seu. Un dels aduaneros vestit de paisà ens toca el cap al Ramadon i a mi com si fossim nens petits i fem una mica de conya. Ens d¡segellen el passaport, el tampó és diferent del que ens posen al entrar i sortir pel nord del Marroc. Ja tenim un altre per la col-lecció!!!. Esperem a l´altra banda de la duana els dos mauritans que triguen una miqueta més a passar-la.
Un cop arriben, fem tota la pista asfaltada darrera d´ells que s´ho prenen amb bastanta calma. Arrivem, per fi, a la autèntica frontera del sur del Marroc on hi ha una garita militar amb un Unimog darrera.. La línia fronterera està delimitada per una espècie de mur de sorra amb una alambrada per assobre. Surt un militar a rebrens amb samarreta rotllo imperio, ens demana els passaports i ens fa escriure un altre paperot de sortida del païs. SORTIM DEL MARROC!!!!! Encara no m´ho crec però, oficialment, ja estem a Mauritània!!! Bé, millor dit, estem a terra de ningú perque encara ens falta arribar a la frontera Mauritana. M´agradaria saber quin dels dos païssos té potestat en aquesta terra neutral si succeís alguna cosa.... Una dada curiosa és que, just travessar la frontera marroquina s´ha acabat la carretera i ara tot és pista dura amb trams de sorra finíssima, pedra i forats per tot arreu amb algun tram de lo que sembla, antigament, era un camí més o menys asfaltat. Seguim xino xano els mauritans. Van mega lents i l´alberto ja s ´està posant nerviós. Apareixen els primers guies que s´apropen als vehicles a oferir els seus serveis però un cop parlen amb els mauritans desisteixen. És una pista lentíssima amb l´afegit que els mauritans la fan molt més lenta i pesada. Portem més d´un hora i ni rastre de la frontera mauritana. Els mauritans no paren de sortir per la finestra del Patrol per demanar-nos que no anem tant junts, però és gairebé impossible no ajuntar-se degut al ritme de ralentí que imposen. Es veu que tota la banda esquerra de la pista està minada. Una prova d´aixó ens la mostren els mauritans assenyalant-nos les restes de ferralla escampada de lo que resulta va ser un tot terreny d´uns italians que fa ja uns cinc anys van desviar-se del camí, no se sap si per desconeixement o per vacil-lar, i van saltar pels aires segons ens expliquen els mauritans.

Seguim un tros més menjant pols darrera el Patrol i al fons vislumbrem una caseta de pedrotes. No pot ésser veritat!!! És la frontera Mauritana!!!!, la “Gendarmerie” Déu meu!!! Perque us feu una idea, la meva primera impressió de la caseta, abans de que sortís de dins el negrata més negre que he vist fins ara, va ser la de arrivar a una de les típiques casetes que hi ha als camps de cultiu de Tarragona amb una porta i una petita finestra tot aixó fet amb roques foradades!!! Parem al costat de “l´edifici” tot al-lucinant i comentant la jugada. No m´ho crec!!! El negrata (tot i els 35ºC que deu fotre) va vestit amb un abric militar verd que li arriba fins més abaix del jonolls i ens saluda un per un donant-nos la ma i ens indica que anem cap a la caseta. Increíble!!! Adins la barraca hi ha un altre militar meganegre més seriot i soposo que de més rang per l´uniforme que porta assegut en una cadira davant una tauleta, i al costat seu un tiu assegut en una litera megacutre, megabruta i ronyosa vestit de paisano que ens observa. Són tots més negres que el carbÓ!!! La caseta no té llum i estan a les fosques. No hi ha res de res aquí dins!! Només veig un bidó d´aigua al terra. Estic tenint la mateixa impressió que quan vaig entrar per primer cop al Marroc però multiplicada per tres o quatre!!! És com si estigués tancant la porta d´un món ( el Marroc) i obrint la d´un altre món totalment diferent i molt menys civilitzat!! És sens dubte el meu primer contacte amb l´Africa negra!!!! Estic bocabadat del que estic veient!!! I no sols jo, sino que e Quimet, Ramadon i l´Alberto també estan al-lucinant. El que sembla el jefe pren nota de les nostres dades del passaport i ens deixen continuar. Marxem tot saludant-los molt cordialment amb apretades de ma inclosses. Els mauritans ens esperen una mica més enllà i seguim la pista darrera d´ells uns dos o tres km més fins que apareix una altra caseta!!!! De lluny la construcció sembla un refugi tipo iglu allargat de ferro. És la Aduana!!! Fascinant, no tinc paraules...Fora hi ha aparcat un Toyota 4x4 pick up de la policia bastant desfet però que mola molt... Baixem dels cotxes un altre cop i anem cap a la caseta. Abans d´entrar em miro més d´aprop la tartana dels polis que és xulíssima. Si el nostre jefe de Neumàtics Izquierdo veiés com porten aquests tios els pneumàtics del 4x4 al-lucinaria (estan totalmet llissos ,als ferros i plens d´érnies laterals). A més els vidres estan protegits amb reixes antiabalots Entrem dins la caseta i saludem els dos policíes que hi ha dins. Mare meva!!! Indescriptible!!! Us faré un petit dibuix perque us feu una idea més aproximada del que us intentaré explicar.....

La barraca está feta de fustes, làmines d´alunmini i reforçada amb unes vigues que resulten ser trossos de vies ferroviàriesi tot cobert amb canyes i palla. Els polis són també molt simpàtics i parlem amb ells una estoneta en fracès i espanyol mentres un d´ells omple en una taula ronyosa els visats d´entrada al païs. Quan acaba d´omplir tots els visats ens demana ,per aquest visat d´entrada, 50€ a cadasqun de nosaltres i 10€ mes per turisme!!! Jo Flipo!! Crec que deu ésser com el sou de tot un mes sencer o molt més encara tal i com van i viuen adins aquella barraca. A més a més, només accepten moneda o més ben dit bitllets en euros!!! No no, si tontos no són els negrets!!! Per sort l´Alberto portava bastanta moneda europea guardada i ens ha deixat part del que ens costava a tots tres l´entrada al païs perque sino hagués estat per ell no hauriem pogut entrar ja que a Ceuta vam canviar pràcticament tota la moneda europea que portavem....

Mentrestant, el Ramadon fa conya amb els polis i s´apalanca en una de les literes al costat d´un altre que hi ha mig estirat en una altra...Total que entre conya i conya acabem celebrant l´entrada a Mauritània tots asseguts a les catifes que tenen pel terra i menjant una caixa de bombons que hem tret del cotxe per a la ocassió!!! Un dels polis comenta que aquest tipo de “menjar” és molt dolent per les dents perque porta molta sucre....però segueixen jalant bombons...A més a més de tot això, jo vaig mirant a les parets de fustes per on pujen i baixen centenars de cucaratxes (ells ni se les miren) i centenars de mosques que revolotejen per tota la caseta, sobretot al voltant d´uns trossos de carn que tenen penjats al sostre i que figurem deu ésser el seu dinar o sopar d´avui...(com no s´espavilin, les mosques no en deixaran ni rastre). Els mauritans que ens acompanyaven s´han avançat perquè aquests tràmits burocràtics no els han de fer i han continuat la marxa. Un cop acabada la burocràcia i la celebració oficial, ens acomiadem dels polis, pujem als cotxes i avancem un trosset fins a una altra caseta militar de pedrotes on surt un altre militar que ens fa parar i ens dona uns papers per omplir que resulta ser el visat d´entrada dels cotxes. Ens cobren 10€ més per cotxe cosa que ens fa sospitar que els 10€ que hem pagat als anteriors polis han sigut com un cànon o impost extra-oficial....Per cert el segell del passaport és bastant guapo (ocupa tota una plana sencera). Omplim els formularis que ens faciliten, paguem i fem unes quantes fotos més d´amagat per si de cas està prohibit fer fotos... Com mola veure tot això....De fet fa una mica de respecte entrar en un païs on estàs a les ordres o mans d´aquest tius que semblen tan primitius...Al Quimillo li comento que s´imagini com són els ciutadans normals si aquest són la representació i les forces oficials del païs!!! No ho vull ni pensar i fent conya li comento que aquí fijo que sen´s menjen!!!!


Tirem cap a Nouadibou sense tenir molt clar per on anar ja que no veiem per enlloc els mauritans que ens acompanyaven.... Oficialment, ja estem dins de Mauritània!!! Ole ole ole!!! Fem un petit tram de pista i apareixen els primers negrets que ens ofereixen els seus serveis com a guies. El defender que va davant, parla amb un d´ells i agafa un nen negret vestit amb un turbant que se suposa ens ajudarà a arribar a la ciutat sense problemes extres, ja que està ple de camins i pistes diferents i no tenim cap punt GPS de la ciutat.(per si de cas ens fa falta a la tornada, m´he apuntat el punt GPS de la frontera) tot i que sospito que més ràpida o lentament, tots els camins deuen arrivar a la ciutat per una o altra banda....

Fem un tros de pista i arribem a la via del tren, la creuem i trobem una caseta de palla i fang d´on surt un iaio que parla un moment amb el nostre guia i ens dona una mica de pa per tots!!! Es veu que estan construïnt una carretera que arrivarà fins a la frontera per facilitar l´arrivada de guiris com nosaltres al païs, ja no serà tant exòtic o emocionant com ara....Seguim la pista paral-lela al tren i veiem passar un convoy de mercancies. El Ramadon al-lucinat des de fa hores, salta del cotxe i comenca a saltar i cridar al costat de la via mentres passa el tren (que al veure aquell pallo fot una vocinada bastant espectacular). Seguim la pista i arrivem fins els mauritans que ens acompanayven i els avancem tot saludant-los. Es veu que la distància des de la frontera a la ciutat són d´uns 40 o 50 km sense fer gaires voltes, però s´està fent molt llarg aquest trajecte tot i que és bastant emocionant. De sobte, ens passa per la dreta i sense avissar el Toyota pick-up del polis carregat de gent i aixecant una polsaguera bastant heavy....L´alberto que va devant no s´anadona de la presència del Toyota i fa una maniobra bastant brusca per esquivar un forat obligant al cotxe dels polis a realitzar una bona frenada i un cop de volant important. No obstant, degut a la inèrcia que portaven els dos cotxes, s´han arribat a tocar una mica de forma lateral. Parem un moment a veure els posibles desperfectes i no apreciem res mes que una petita rascada al paraxocs del Defender i un petit cop al retrovisor...Res greu...L´altre cotxe com ja està bastan fet caldo, els polis ni se´l miren. No em vull imaginar com seria un parte amistós per accident en un païs com aquest. Entrem a la ciutat una estona després per uns barris molt marginals i el guia ens porta fins a un camping de sorra molst petit on hi ha tres 4x4 italians que, afegint els nostres dos cotxes, ocupen el 75% d´espai del hotel-camping. No ens agrada gaire però sembla que ens quedarem allà. Llavors l´Alberto (bastant tiquismiquis) ens comenta que podria anar ell amb algu de nosaltres i el nen guia a veure si troba una cosa millor i més propera al centre de la ciutat. Ramadon i jo ens quedem allà fent guardia i L´alberto i el Quim marxen amb el guia a buscar alguna cosa millor...Parlem de l´Alberto i el ramon em comenta lo pesat que arriva a ser i la pressa que té per fer-ho tot. Malgrat això em comenta que sembla bon pavo tot i que també sembla que perdi bastant oli per la culata!!!!

Mentres esperem a que tornin amb notícies, Ramadon i jo fem una petita passejada pel carres empedrats on a banda i banda es combinen barraques i casetes a mig fer amb autèntiques noves finques molt ben construïdes amb un estil semblant a l´espanyol. Són tots negres zumbones zumbones...Pels carrers corren decenes de nens que jugen al futbol...parlem amb alguns d´ells que s´en riuen de nosaltres tot observant-nos amb atenció. Tornem al camping i ens sentem a observar com els italianinis (4 parelles) preparen i reparen els seus vehicles. Porten un Range Rover, un Land Rover i un camió Iveco molt xulo. Parlem amb ells una estoneta i ens expliquen que han arrivat fins aquí des de Venècia en només 4 dies i tenen la intenció d´arrivar fins a Togo passant per Senegal, Nigèria, Burkina Faso i algun païs més per portar material mèdic. Ramadon els vacil-la una miqueta al seu estil dient-lis que nosaltres hem arrivat en només 3 dies i mig fent, a més a més, tota la pista de la plage blanche. Parlem també amb el duenyo del camping que resultar ser un periodista esportiu i que coneix a la perfecció tot el futbol europeu i altres de la resta del món. Ens explica també que Mauritània és una República Islàmica Independent que té un president bastant mafiós. Per cert, quan parlem de política, per aquí coneixen bastant a l´Aznar i no els hi fa gaire gràcia : - “Amigo de Bush....bla bla bla....” . Una hora i pico més tard, tornen L´Alberto i el Quimet comentant-nos que han trobat un hotel-alberg molt aprop del centre que està molt millor que aquell recinte cutre i que és propietat d´un francès del que L´Alberto es veu que tenia l´adreça. Ens acomiadem d´ells i anem cap a l´hotel....Es veu que el nen guia ens volia fer quedar allà per cobrar alguna comissió i els ha fet perdre el temps donant voltes per les afores de la ciutat fins que s´han cansat de fer-li cas...Arribem a l´hotel, i pujem a les habitacions que no estan del tot malament. Saludem el propietari de l´hotel que es diu Fabrice i és de Perpignan i entén i parla una mica el català però que porta molts anys aquí (es veu que és una espècie de mafiós amb influència en la ciutat). Sembla bon tiu malgrat tot....A més, l´hotel està justament davant el carrer principal de la ciutat on regna el caos absolut (de cotxes drestruïts, bésties, gent i merda) .

Un cop instal-lats (dormirem tots tres separats en una habitació de la de l´Alberto que dormirà en una habitació individual perque es veu que ronca moltíssim i ens ha avissat d´aquest defecte que té). Nosaltres fem conyes i especulem amb la possibilitat de que sigui una excusa per deixar-lo sol i que pugui pujar algun nenet per follar-se´l .Ja de nit decidim sopar al mateix hotel una especialitat de la cuina senegalesa , un plat compost per pollastre i peix amb arròs i fruites molt ben preparat. Els cotxes els hem aparcat just davant l´alberg i ens els vigila un tiu contractat pel Fabrice com vigilant i que porta un garrot ple de punxes de ferro per “protegir” els cotxes de possibles lladres. Durant el sopar han entrat uns quants tius bastant ben vestits preguntant pel Mitsubitshi del Quimet si està o no a la venta!!!

Mirant des de el terrat de l´hotel s´aprecia una ciutat caòtica plena de cotxes desfets que circulen sense llums per tot arreu i gent que fa lo mateix i que conviu amb cabretes que campen al seu aire pel carrer buscant menjar entre les piles de escombraries que s´acomulen per tots els racons...

Mauritània és una república islàmica independent amb un president bastant corrupte pel que expliquen per aquí..Un cop sopats anem a donar una volta pel centrede la ciutat que és igual de cutre que la resta tret d´un parell de restaurants més ben cuidats on sembla hi vagin tots molt més ben mudats que la resta. Una dada curiosa que veiem és la quantitat de 4x4 Pick-Ups (Mitsubishi / Toyota) nous o seminous que circulen amb pallos ben vestits xil-laves àrabs fins els jonolls. Es veu que la gran majoria es dedica a la compra / venda de vehícles de 2ª ma i a descanviar moneda en el mercat negre. Parlant amb uns d´ells ens enterem a com està el canvi de moneda més o menys; 100 Dirhams equivalen a unes 2600 Ouguiyes (la moneda oficial de Mauritània). Decidim canviar una mica de moneda per pagar petits gastos. La moneda resulten ser autèntics bitllets antiquíssims rotllo pergaminos molts d´ells fets pols ( engantxats amb celo per totes bandes, grapats o sense algun tros, i sobre tot molt arrugats ).

El Quimet fa cara d´estar espantat amb el tema del seu cotxe, no paren de preguntar-li, molt correctament, això sí, per si vol vendre el cotxe i quant en demana....Més tard, parlant amb Fabrice, l´amo de l´hotel, ens enterarem de que no és gens complicat vendre un cotxe en aquest païs ja que no necessiten fer-se papers de canvi de nom ni res que s´hi assembli. A més, un vehicle que a Espanya pot costar uns 300€ o te´l poden arribar a regalar, aquí es poden pagar entre 1500 i 2500€. Estan molt de moda i es pagen estiguin com estiguin els Renault (el antic R6, R12, R21), Fiats petits tipo Uno i els 4x4.

Ens sentem a la terrassa del restaurant “de moda” en ple centre de la ciutat a prendre uns refrigeris i observant molt atentament tot el que passa al voltant nostre i molt especialment fixant-nos en unes negretes del local molt ben mudades i bufones amb uns cossos espectaculars!!!! Des d´aquí observem com circulen per la via principal (la única que està asfaltada però sense senyalitzar ni pintar ratlles de senyalització de cap tipus) anàrquicament tots els cotxes destartalats...Els taxis són, la majoria, R12 megadestruïts pintats amb brotxa grossa de verd clar amb una ratlla groga al mig, rotllo Starski i Hutch ,i circulen sense llums, vidres, portes....No hi ha guàrdies de trànsit per enlloc, ni semàfors ni senyals ni gaire llum...tot i això i malgrat l´anarquia que regna en aquest sentit (tothom circula per on li rota) no hem vist, de moment, cap accident ni mal rotllo entre els conductors. A més els carros entorpeixen encara més la circulació caòtica.

Tornem a l´hotel. M´ha trucat una amiga de Alacant amb la que vaig tenir un rotllo per felicitar-me les festes i l´he explicat on estava; ha flipat. Tambè he trucat a la mama que s´ha acollonit al sentir fins on haviem arribat (l´he tranquilitzat una mica) i a un col-lega que comparteix casa a Barcelona amb mi (el Ratolí).Observem des del terrat les vistes de la ciutat i un avió que despega al fons...es veu que hi ha un petit aeroport a les afores de la ciutat. Fumem uns quants catxarros asseguts a unes taules al costat de les habitacions tot xerrant i comentan jugades o anècdotes que hem vist i anem a sobar.


Divendres 26 de desembre. DE TURISME PER NOADIBOU.

Ens llevem més tard de lo habitual. Avui toca etapa de descans total i de fer de guiris per Noadibou. La nit ha estat bastant calorosa i ens han acrivillat , al Quim i a mi, els mosquits!!! Quimet té inflada una ma de les picades. El tema de les picades dels mosquits i l´aigua en fa una mica de canguelis pel tema de les febres i la malària, ja que no ens hem informat de quines prevencions són recomanables en aquest païs i tampoc ens hem vacunat de res tret del Ramadon que porta fent´ho des de fa molts anys i té una cartilla oficial de l´estat amb totes les vacunes necessàries per poder viatjar a païssos exòtics.

Una de les coses que m´han xocat en aquest païs és que, tot i ésser molt més pobre que el Marroc, la gent no s´acosta o t´assalta per demanar-te qualsevol cosa que li puguis donar, al menys de moment; més aviat, s´apropen a tu pel fet de veure´t estranger i et saluden donat-te la ma i comencen a entablar una conversa de qualsevol tema. Els que sí s´apropen de vegades per demanar-te res es veu que ho fan realment per necessitat. El carrer està ple de negrets voltant que es busquen la vida.

Esmorzem a l´hotel i Fabrice ens fa un croquis del que podem fer o anar a visitar per aquí assenyalant-nos els indrets en un mapa de la zona que té pintat a la pared. Sortim de l´hotel i comencem la ruta:

1ª Parada: La platja. Ens arrivem tots quatre amb el cotxe del Quimet fins a la platja. Ramadon i jo anem fent conya entre nosaltres d´amagat de lo pederasta que és l´Alberto. Vam observar la nit anterior que s´interessa massa pels nens o adolescents d´aquí, els hi fa fotos i fa comentaris molt sospitossos ( Alberto.- Ui, que guapo és este chico i què mirada más bonita e intrigante tiene con el turbante puesto...) També ens ha explicat alguna història de Tetuan on acull a casa seva nens del carrer a canvi ves a saber de què!!!! De fet el Ramon creu que aquesta nit ja ha quedat amb algun dels molts nois amb els que va parlar ahir.
Baixem a la platja i contemplem bocabadats el paisatje espectacular però dantesc alhora que soposa veure decenes i decenes de vaixells abandonats, embarrancats, mig enfonsats i rovellats que s´apilen per tota la costa i vora de la platja....La imatge és impressionant però fa pensar...Àfrica i més concretament tot aquest tros de costa s´ha convertit des de fa anys en l´abocador de tota la ferralla (cotxes, barcos...) d´Europa i del món sencer!!!. Fem fotos....




Passejem per la platja tot mirant la quantitat de merda que s´acumula a la sorra: ferros, ampolles de païssos tant llunyans com Rússia, vidres, fustes, plàstics, peixos morts, ossos d´animals morts.... tornem al cotxe i al pujar ens adonem que ens han robat el compact disc i un monederet que teniem penjat al cotxe!!!! Jo ja els hi havia dit que en aquest païs haviem de vigilar una miqueta més amb les coses (sempre ho deixem tot obert i a la vista de tothom...). de fet a l´hotel ens ho havien avissat però com som uns empanats. Fem un segon balanç de les possibles coses que puguin faltar i sembla que no hi manca res més que això cosa rara perquè estava el GPS a la guantera, passaports, molts cd´s i altres coses a la vista ...Suposem que ha estat algun xavalet perque s´ha deixat coses molt més valioses. Intentem parlar amb uns homes de la zona però no en treiemresde res i ho donem per perdut tot i que ens han assegurat que buscaran qui ha estat i ens portaran les coses, si les troben, a l´hotel....jojojo i jo m´ho crec!!! Espero que això ens serveixi d´experiència!!!
Seguim la ruta....

2ªParada. Cap Blanc. Anem cap allà...Es veu que és el lloc on habiten les últimes foques “monje” del món. La pista que arriva fins allà no està marcada i triguem una miqueta a trobar-la. De camí ens creuem amb un maurità que està tallant-li el coll a una cabreta al més pur estil musulmà!!!! (mirant a la meca i deixant que es dessagni viva). La imatge és impactant: el cabret estirat al terra amb mig coll obert en canal movent-se i sang per tot arreu. L´Alberto s´espanta rotllo mariquilla (-Ui!! Qué desagradable!!!!) i prefereix no mirar. Aprofitem per fer fotos...
Arribem al final de la costa, una senyal de pedra gran ens indica que estem en la Reserva Natural de Cap Blanc. No hi ha ningú tret d´un far i dos casetes petites. Baixem del cotxe i apareix “el suposat” guarda del parc que ens demana 5000 ouguiyes per poder deixar el cotxe allà i visatar la zona!!! Flipem...No te cara de guardar res....El Ramadon es nega a pagar tal quantitat de pasta i es passa discutint amb el pallo més de 10 minuts amb to poc amigable mentres nosaltres ens ho mirem. Finalment i per no liar-la i perdre el temps acabem negociant i rebaixant el preu fins a 3000 ouguiyes tot i que es veu a una hora lluny que no és guarda ni responsable de res d´allà. El tiu ens dona una espècie de ticket que resulta ser una fotocòpia d´una enquesta pels visitants del parc.
Anem caminant cap els acantilats i ens apropem al precipici (fa cosa arribar-se fins a l´extrem que s´aguanta ves a saber com). Ni rastre de cap foca de moment. Tot i així les vistes són espectaculars!!! El Quimet fa el gilipolles i xiula tal i com li ha dit que ho faci el soposat vigilant del parc perque surtin a saludar-nos....Fem conya....El Ramadon no para de dir que vol baixar a la platja a veure de més aprop un vaixell enorme que hi ha embarrancat. No sembla que faci molt que està allà....El tiu està al-lucinant amb tot el que veu (sembla un nen petit l´avi del viatge). Bé, de fet el iaio del viatge ara és L´Alberto que té 47 o 48 anys encara que no ho sembli. El maricon es conserva molt bé!!!
Després de mirar una estoneta el mar, observem com apareix la primera foca que va nedant i capbussant-se a l´aigua durant estones llargues mentres sembli que miri cap a dalt del precipici on estem nosaltres. Llavors apareix un altre per una altra banda...Són les primeres foques que veig en llibertat. A més es veu que aquesta espècie en concret “foques monjo” estan en seriós perill d´extinció i es calcula que queden unes 200 en llibertat i que només habiten per aquesta zona de Cap Blanc.

El PUNTET NEGRE DE L´AIGUA ÉS UNA FOCA MONJO…..

O sigui que si hem vist 2, ja portem vistes el 1% de tota la espècie...no està gens malament. Seguim mirant una estona més el mar però ja no conseguim veure´n més i decidim baixar a la platja a veure de més aprop el vaixell embarrancat a la sorra. Baixem per una forta pendent ajudats per una corda posada per a la ocassió i anem, Ramadon al capdavant, cap el vaixell que a mida que ens apropem es veu més i més gran del que semblava de lluny...
Ramadon ha agafat una corda de pescador que hi havia a la sorra i marxa directe cap el barco correns. Quan arriva a la passarela o escales d´accès al vaixell comprova que esta elevada com uns 3 metres del terra i, i aprofita la xarxa de pescador que havia arrossegat per enganxar-la a la escalinata i intenta enfilar-se per ella tot balanzejant-se com un mico...

Quan arribo jo al seu costat, encara no ha aconseguit pujar amunt i llavors es quan mirant tots dos cap a la coberta de dalt del barco ens adonem que hi ha un tiu que ens observa sense dir res!!! Flipem....El Ramon “ni corto ni perezoso” i amb la jeta que el caracteritza li demana al pallo de si seria possible pujar i donar una volteta pel vaixell...El tiu instantàneament i apretant un botó d´un comandament que té a ma ens baixa automàticament l´escalinata i pujem fins a la coberta, el saludem donant-li la ma i les gràcies i comencem a donar passejar o investigar el vaixell. Estem flipant!!! És enorme!!!


Anem fins a la proa i baixem als compartiments de càrrega del barco que són grandiosos. Al veure que anem voltant per tot el vaixell per on ens rota sense demanar permís a ningú apareix un altre tripulant més jove que, també sense dir res, ens acompanya o segueix com si ens controlès una mica. Llavors li preguntem què estan fent allà i ens explica el que els hi ha passat. Es veu que el barco és marroquí però amb bandera de Monrobia i és de mercaderies i porten ja 4 mesos embarrancats degut a una tempesta esperant a que els treguim d´allà. Però com explica, el “rescat” val massa pasta i la companyia naviera s´ha desentès...Sembla que mentre tinguin aigua, llum i menjar suficient seguirant visquen i esperant allà a veure si es soluciona el problema (no sembla que tinguin gaires més opcions i no sembla tampoc que hagin cobrat). Tot i que ho desitjo, no crec que tinguin sort....
Veient “en directe” aquest tipus de problemes (político-econòmico-socials) m´hen adono molt millor i prenc més consiència en aquest temes i comprovant de molt aprop lo malparit que arriba a estar el món .Malgrat tot, no deixem de ser uns “espectadors privilegiats” de les desgràcies que pateixen aquestes gents....
El Quimet arriba una mica més tard a coberta i alucina tambè amb la situació, donem unes quantes voltes més pel barco i decidim tornar al cotxe tot acomiadant-nos dels mariners, donant-lis les gràcies per haver-nos deixat pujar i desitjant-lis tota la sort del món davant aquest gran problema al que s´enfronten...
Fem un petit passeig per la platja ja que fa un dia esplèndit i tret de nosaltres no es veu ni un ànima per la zona. Debem estar a uns 30ºC i corre una brisseta d´aire fresc molt bona. Ens retrobem amb l´Alberto que no ha pujat al vaivell perquè s´ha anat tot sol a passejar per la platja i tornem tots plegats cap el cotxe perque s´està fent tard i comencem a tenir gana.

3ª Parada. Reposar forces per continuar. Arribem a l´hotel i dinem amb el Fabrice que ens prepara una especialitat senegalesa que consisteix en un combinat d´arròs, peix i fruita molt semblant a la paella de la nostra terra.. molt bo....


Un cop dinats decidim dedicar la tarda a fer més turisme guiri, però el Quimet, de mentres estavem pujant als cotxes per anar a un altre lloc aquest cop amb el Fabrice i un treballador seu, ha aparegut uns quants nens i xavalets negrets tot demanant coses i envoltant el cotxe i quan s´ha adonat, li havien fotut la cartera amb el DNI, el permís de conduir, la Visa i la pasta que portava dins!!!! És la Quimetada del viatge sens dubte alguna!!! El Quimet empanat ataca de nou!!!! (ho sento ho havia de dir perquè a ningú se li passaria pel cap deixar la cartera damunt el salpicadero del cotxe i oblidar-se d´ella com si del tabac es tractès....).La busquem una estona per dins el cotxe però estar clar que no la trobarem. Tot pensant en com o qui ha pogut endurse-la creiem que ha degut ser un xaval que vestia de blanc que li ha ofert uns mòvils al Quim quan estava dins el cotxe i ha estat entretenint-lo una estona amb el tema. Li comentem al Fabrice lo que ens ha passat i decideix montar-se al cotxe juntament amb un xaval de Mali que curra amb ell i que creu haver vist al “mangui”. Pujem tots al cotxe i anem a fer un volt pels “barris baixos” de la ciutat per veure si el veiem....Donem varies voltes per carrers cutríssims i finalment parem davant “la Comissaria” per fer la denúncia del robatori.

Nota aclaratòria: en el relat poso tantes frasses o fets entre “cometes” perque tot això és al-lucinant. No pot ser real!!! El Ramadon i jo des de darrere el cotxe, incrèduls, estem trencant-nos de riure del que veuen els nostres ulls. La comissaria resulta ser una casa cutre de quatre parets sense res més que una cel-la fosca que s´aprecia al fons de la habitació on sembla hi ha algú tancat. Sense res de mobiliari. Els polis estan descansant estirats al terra de la habitació rotllo “passa la vida” mentres un d´ells redacta la denúncia des de la finestra de la caseta!!! Finalment la denúncia resulta ser un tros de paper de llibreta escrit en àrab!!! No tinc paraules!!! Increíble!!!

Decidim tornar a l´hotel sense esperances de trobar, al menys, els documents personals del Quimillo i mentrestant truquem al nostre enllaç a Europa, el Gaston, perque ens ajudi a trobar el telèfon del banc per poder cancelar la tarjeta Visa del Quim per seguretat. Ens hem imaginat Ramadon i jo la situació “Gastoniana” d´actuar que té i hem rigut una estona:

- Gaston. No me jodas que os ha pasado eso!!!
- Elvira espérate un momento....esto es importante.....


Efectivament, en menys de 10 minuts, què dic 10!!! ni 5!!! Ja ens ha trucat per donar-nos el telèfon. Gaston ets un crack!!! Gràcies Gas!!! Tornem a l´hotel i llavors apareix un cotxe dels polis carregat de pavos que fan una espècie de simulació de desplegament i en un altre cotxe apareix un tiu que diu ésser el comissari el qual ens comenta que en menys de ½ hora tornarà per dir-nos alguna cosa sobre el cas....Esperem a la porta de l´hotel tot observant el anar i tornar caòtic de la via principal de la ciutat i en uns 20 minuts torna el comissari i ens comenta que tenen localitzat més o menys el lladre però que necessiten 200Dh per omplir de benzina el seu cotxe per anar a detenir-lo!!! Al-lucina Vecina!!! Tal i com ho sentiu!!! Tothom ens vol sagnar en aquesta ciutat!!! Que quéééééé? Ni parlar-ne!!!! Li diem que s´hi realment troba la cartera ja es pot quedar per gastos els diners que hi hagin dins però que nosaltres no deixem anar ni un puto duro més!! A més en aquell moment apareix en Fabrice i parla personalment amb ell tot donant-li de la seva butxaca uns 100 Dh al canvi aproximadament per “seguir les soposades investigacions” i marxa amb la resta de “Marshalls”.

Donem per impossible definitivament trobar la cartera i jo decideixo acompanyar a l´Alberto al centre a veure el mercat artesanal amb un cotxe d´aduaneros que ens porta, mentres Ramon i Quimet es queden a l´hotel a descansar. Un cop arribem allà resulta que avui és divendres i aquest dia està tancat!!! Quina casualitat!!! Passejem pels carrers del voltant del mercat i entrem en una botiga de música on ens ensenyen els diferents tipus de música típica del païs.L´alberto no té cap mena de problema alhora de parlar amb la gent perquè parla l´àrab a la perfecció a més del francès i jo escolto com puc la conversa que porta amb el venedor i li pregunto avegades algunes coses que no entenc. L´home ens comenta que en Mauritània no tenen estudis de gravació i que tota la música és gravada en cintes no originals....Un cop a l´hotel el Fabrice ens explicarà que això no era cert i que sí que existeixen cintes originals i estudis de gravació propis, era només una bola del venedor per poder vendre les seves cintes regravades....
Seguint amb el tema de la música els mauritans escolten a grans trets quatre tipus de música:

- Música Moderna. Que ja us podeu imaginar lo moderna que és o sona!!!!
- Música D´homes: amb una guitarra especial autòctona del païs.
- Música de dones: no he entès el que parlaven...ho sento.
- Música Tradicional: música tribal amb tam tams i algun instrument de percussió de fabricació cassolana)

El venedor mentres ens dona explicacions de les diferents músiques que escolten i graven ens va posant exemples en el seu radiocassete doble pletina que té per l´ocassió!!! L´Alberto finalment compra unes quantes cintes per, segons diu, barrejar-les ja que tambè és Dj segons m´ha explicat (tenia un bar musical a l´Aragó fa temps i tambè ha estat en diversos festivals de música electrònica punxant com a convidat). Quin paio més estrany aquest Albertito....
Seguim passejant pel carrer i....no pot ser!!! Ens creuem amb una parella de japonessos!!! Dèu meu, els charlis realment estan per totes bandes!!! Quins tius!!! Entrem en una espècie de boulebard amb moltíssimes botigues, més de 50, que resulten ser totes elles de mòvils i accessoris de telefonia. Al-lucinant, no s´explica que una societat tan poc desenvolupada socio-econòmicament en moltíssims aspectes bàsics s´obsessionin de tal forma per aquest tipus de luxes com si fos igual o més important que una cosa necessària...a més segur que el mangui d´aquest matí està voltant per aquí però qualsevol el reconeix, són tots més negres que el carbó!!! Continuem caminant pels carrers l´Álberto i jo tot xerrant i ens adonem d´una altra evidència que es veu que pateix aquesta zona de la terra; és la quantitat de megacartells informatius per a la prevenció de la SIDA. Són autèntics murals on s´expliquen com es pot contraure l´enfermetat i què s´ha de fer per evitar-la molt ben explicats tant en àrab com en francès. Decidim anar a prendre algo i pensem en cervessa!!! Com ja sabeu per aquí no es costum ja que els musulmans tenen “prohibit” l´alcohol per la seva religió. Ho escrit entre cometes perque la gran majoria es tornen bojos per tastar-lo. Entrem en un local restaurant de luxe que té un bareto musical petitet amagat. No hi ha ningú, només una cambrera negreta amb mot morbo que, asseguda des de la barra, es mira un DVD musical en una tele del local. Prenem una birra cadascun i xerrem una estona.

No soporto que em parli del tema dels nens!!! Està obsessionat!!! Diu que “le vuelven loco y le fascinan” els nens que van tot tapats ensenyant únicament els ulls”. Es veu que aquest matí ha intentat quedar amb un d´aquests xavalets a casa seva ja que vivia sol (el Ramon ha entès part de la conversa que duien tots dos) però quan s´ha despistat un moment, Ramadon ha advertit el nen del perill que corre anant amb l¨Alberto i el tiu ha desaparegut com una fletxa!!!. A més no para de fer fotos a tot tipu de jovenets. M´ha comentat que té moltíssimes fotoretrats d´aquest tipus i una d´elles ampliada tamany natural penjada a la pared...Què cabró!! El Ramadon li té una tírria especial per aquest motiu que cada cop ho expressa molt més obertament tot fent comentaris i conyes entre nosaltres.

Sortim del local i prenem un taxi per anar a l´hotel. S´està fent de nit. El Taxi que ha parat és un Mercedes 240 destartal-lat amb la suspensió destrossada, seients de pell i tot tipus d´adornaments per dins. De fet no és ben bé un taxi...resulta ser un tiu que treballa com a taxista de forma clandestina ja que no té permís per treballar de nit però necessita diners i es busca la vida d´aquesta manera segons ens explica. Arribem a l´hotel i ens trobem amb el Quim i el Ramon que es veu que s´han passat tota la tarda asseguts assobre del capot del cotxe tot vissionant al-lucinats el carrer principal de la ciutat. M´expliquen que han vist de tot:

- Gent per tot arreu
- Cabres menjant basures en ple carrer
- Accidents
- Caos circulatori
- Cotxes inimaginables per lo vells i fets caldo que arribaven a estar (sense portes, vidres….) Fins i tot han vist passar una moto gran amb matrícula de Barcelona!!!! Lo més fort de tot és que aquesta moto havia estat propietat d´un amic del Ramon (un tal Xavi Targa) els papers del qual encara els guardava el maurità propietari de la moto que encara conserva la matrícula i tot!!!! Increïble però cert!!! S´han fet fotos junts per tenir proves del fet... De fet jo també he vist passar la moto quan passejava per la ciutat i m´ha sorprès que la matrícula fos de Barcelona.


Estem a la porta de l´hotel una bona estona més xerrant amb els diferents personatges que s´ens apropen per saludar-nos i entablir conversa. És quan ens adonem de la quantitat de races i nacionalitats africanes que es barrejen en aquella ciutat (Senegal, Mali, Guinea Bissau, Níger....) tot esperant la seva oportunitat per poder arribar a Europa. Qualsevol tiu amb el que parlis té una història impressionant que explicar. Ramon i jo parlem una bona estona amb un berber saharaui que va viure 12 anys a Cuba i que ara té la nacionalitat mauritana. Tambè té la residència cubana i el carnet de saharaui. Parla perfectament el castellà i és un tiu molt inteligent. Pots parlar de qualsevol cosa amb ell; societat, economia, política, història....Flipem! Coneix perfectament la història del seu païs i d´Espanya....

Més tard, anem a sopar amb el Fabrice a un restaurant que coneix que és d´una associació canària que hi ha a Noadibou. Anem amb els dos cotxes, nosaltres tres en el mitshu i L´Alberto i el Fabrice al Defender. Arrivem al restaurant. Està totalment decorat i adornat a l´estil i tradició canària. (molta combinació de verds, blancs i grocs de diverses tonalitats. Sorpren veure com el menjador està dividit en dues sales separades clarament. Fabrice ens comenta que és pel tema de la beguda (l´alcohol). A més els cambrers no poden ser mauritans, són senegalesos. Això és degut a que els musulmans no poden ni tocar les ampolles d´alcohol. De fet un musulmà que sap que has vegut alcohol, cosa molt impura per ells, quan et saluden no et donen la mà sino el braç o el canell perquè no “els hi taquis” les mans!!! Quines coses descubreixes.... Sopem embutit i peix. Alhora de pagar fem un bote conjut. L´alberto al pagar la seva part s´ha descuidat un bitllet de 1000 Ouguiyes a la taula i tots hem soposat que sobraven per fer un pot posterior. Quan hem sortit i estavem en el cotxe ens hem partit el cul d´aquesta situació perquè apart de tot és bastant garrepa i no s´ha adonat que es descuidava un bitllet a la taula...jojojo quin riure!!! Anem al local d´aquesta tarda a prendre unes altres birres i marxem del local deixant el Fabrice “en ple auge” d´alcohol i trempera (comencem a entendre què fa aquí el piratilla simpàtic....) De fet és curiós observar la varietat d´ampolles de la estanteria del bar: nomès una de whisky, una de vodka , una de ginebra i dues ampolles de vi una d´elles és un Rioja!!! Increïble!!!! Sortim del local per anar a l´hotel i ens trobem a l´Alberto que havia sortit feia una estona en la seva línia habitual de “ hacer amigos”. El Quimet li surt una frase molt bona; diu:

- Michael Jaaaaacksooon, dejaaaad que los niiiiños se acerquen a mí!!! tot referint-se a l´Alberto.

Hem d´anar a dormir perquè demà és el dia de retornar al Marroc i ens hem de llevar d´hora perquè el Fabrice ens ha aconseguit un guia de confiança que ens durà pel camí més recte possible fins a la frontera (li donarem 2500 Ouguiyes per les diferents aduanes i controls militars que ens trobem).
Bona nit..................


Dissabte 27 de desembre. RETORN AL MARROC….

8.00 A.M. L ´Alberto ens desperta i baixem a esforzar tot esperant el guia que arriba tard. Paguem les deutes pendents (ens estem quedant sense pasta). Aquesta nit hem fet compteix de pasta gastada i “extraviada” (pel empanat del Quim principalment) i ens adonem que ens queden únicament uns 4000 Dirhams!!!!. A partir d´ara haurem de tirar més de bocates de quesitos de la VACHE QUE RICHE i serem més hippies……

Carreguem els trastos als cotxes i marxem cap a la frontera. La frase del dia és “Marxem al Marroc”. Triguem poc més d´una hora i mitja per arribar a la frontera (quina liada que ens va fotre el capullet del neng guia de l´anada…) tot seguint la via del tren.


Frontera Mauritana des de lluny……

La sortida del païs és molt més ràpida i només ens demanen, de bon rotllo, i sense presionar si tenim sacs de dormir o altres coses per regalar-lis. (No – Of course). Sortim de Mauritania, fins aviat!!! Un païs enorme molt pobre (dels que més a nivell mundial, on més del 80% de la seva extenssió és desert i on es barrejen tot tipus de races africanes tot esperant el seu moment d´intentar fer el salt a Europa. Només hem vist un petitíssim tros d´aquest païs fascinant i ja, només sortir, estem pensant en tornar aviat….Crec que Marroc se´ns està quedant petit. Acabem de tenir una petita idea de lo que és l´Àfrica negra molt més fascinant que L´Àfrica musulmana o marroquí.

Ramadon i jo fem conyes de possibles viatges a Mauritània per pulir-nos els postres carros o altres per financiar-nos futurs viatges…conya, conya i no tanta conya,,,,,

Fem la pista entre fronteres (Terra de ningú). Atenció pregunta tècnica: Sabeu qui és o té la competència d´aquesta zona si passa alguna cosa?¿?....

Arribem a la frontera marroquí, més paperaza i a tirar milles perquè avui toca etapa d´enllaç (tot el puto dia en cotxe). Jo vaig al cotxe de l´Alberto i em dedico a escriure tota l´estona i escoltar la musiquita electrònica que el pallo va posant. La conducció que té és bastant marroquina (brusca i a pinyon). Fem una bona tirada direcció Dackla i pel camí veig un marroquí pijant que em crida l ´atenció….resulta que els pavos (jo no ho sabia) pijen asseguts i després s´espolsen “la pitxa” amb sorra o algun pedrot que trobin. Imagineu-vos com la deuen tenir d´aspre i dura!!! Jojojo

Seguim un tros més i L´Alberto cansat de conduïr em deixa el Defender!!!!! Ës el primer cop que n´agafo un (ja tenia ganes…). La definició més precisa que puc fer después de fer uns 150Km és que és un Land Rover molt millorat. Molt més dur i sorollós que el Pajero però amb molta més força i no velluga tant per pista. En una de les parades, l´Alberto es queda al-lucinat de com va el Ramón (poso l´accent incorrectament perque sé que li puteja quan ho veu…) mig despullat ensenyant tota la pelambrera de la pitxa:

- UUUiiii!!! Has visto cómo va el Ramón??
- Se le ve toOOoooodo!!!!

( Amb un to de veu molt afeminat )


Seguim un tros més i parem a un poblet de pescadors on hi han unes vistes espectaculars des de dalt d´un turó (decenes de barraques de fusta i ferro apinyades davant una platja molt xula plena de barquetes de pesca molt típiques) Al arribar a baix per una pista ens adonem que dins de les barraques s´apil- len en la obscuritat mogollon de pescadors que ens observen (sembla com si ens volguèssin violar….). No hem vist cap dona al poblat i hem estat xerrant amb uns d´una barraqueta durant un moment (lo típic, d´on sou, FC Barcelona Amigo….bla bla bla). Quatre fotillos i seguim fins el desviament de Dackla/Laayounne. Aquest darrers 300Km aproximadament els podriem batejar com La Carretera de la Llagosta!!!! IMPRESSIONANT!!!!! Milions, i no estic exagerant, de llagostes estan apostades en l´asfalt de la carretera i aixequen el vol en el moment de passar el cotxe tot topant amb el vidre i el morro del Defender amb lo que L´Alberto sespanta:

- Uuuii, no se romperà el cristal con tanto golpe de langosta!!!!

El soroll de crec, crec que fan els centenars de bitxos que esclafem més el continu Boom, Plaf, Xop, Cloc…dels que topen amb el cotxe ens crea una sensació de fastig , al-lucine i nerviosisme.
Es veu que aquestes plagues són bastant comunes en aquestes zones de l´Àfrica i provoquen autèntiques catàstrofes en l´agricultura de subsistència d´aquest païssos tan pobres i de recursos tan escasos.

Durant aquest trajecte hem agafat a la carretera un xavalet marroquí que és dirigia a Dackla i que el pervertit de l Álberto ja se´l mirava amb una cara bastant sospitosa…En un moment de descuït, el Ramon en francès adverteix al xaval que tingui compte amb aquest pallo que no és molt de fiar….El xavalet baixa una mica abans de l´encreuament Dackla / Laayounne on hi ha el control marroquí (no els està permés anar amb nosaltres…). En aquest encreuament ens acomiadem de L´Alberto i tirem direcció Laayounne. Parem en una benzinera a dinar algu i ens troben a un futimé de gossos famèl-lics que s´acaben menjant totes les llagostes que teniem enganxades al frontal del Mitsubishi, Increíble però cert!!!!
Después de pagar la benzina ens enrecordem de lo justos de pasta que anem i tot parlante m ve al cap la idea de vendre alcohol als marroquins que hi ha dins de l´estació a lo que el Ramadon salta de la cadira com si una llum l ´hagués il-luminat i es fot a oferir al tiu de la benzinera una ampolla de whisky Dic!!!! Total, acabem sortint de la benzinera amb beneficis!!! 1 ampolla de whisky per 100Dh i un paquet de tabac per 20Dh!!!! Anem tant cutres que quan venen a demanar-nos quelcom i els ensenyem amb gestos com anem, se´n riuen i abandonen l ´intent…..

Més endavant , ja de nit, sóm atacats per un altre plaga; ara són centenars de papallonetes que s´enganxen al vidre. Aquest tros de carretera el batejem com La carretera del Coyotes, per la quantitat de gossos escanyolits que campen per la carretera i molts d´ells propietat dels polis dels controls policials. Una anècdota graciosa d´aquest tram és que en un d´aquest controls policials un gendarme ens demana fotocòpies dels passaports i acabem per escriure les nostres dades nosaltres mateixos en un paper perque ell passa de cansar-se escrivint el molt mamonàs!!!!

Cap al tard, quan el Ramon agafa el timó del Pajero, torna a “ nevar “ al Marroc!!! Qui ho diria que pogués nevar tant amb tan poca neu pols que portava com a lot de Nadal….

Les nits de conducció per carreteres marroquines són de “endevina què és lo que tens davant o lo que et vindrà o apareixerà de cop i volta” No se sap mai què et pots arribar a trobar!!!!

Hem pasta tota la tarda escoltant la ràdio RNE aprenent història en un programa ja que no tenim cintes cassete i ens han fotut el CD no ens queda altre opció…A més per aquestes terres només arriba aquesta emisora espanyola. Ës la ona canària amb programes canaris. A partir d´ara estarme informats a tothora!!!

Durant el trajecte, he fet “a piñón” uns quinze porros que els molts cabrons se´ ls han fumat mentres estava sobant ( la maaare que els va parir!!!!). Arribem a Laayounne per fi a mitja nit. Pujem al mateix hotel de l´altre dia i ens fotem a sobar directament. Jo dormo solet i els en un llit doble (el pobre Quimet viurà a les seves carns el que és dormir amb el Ramón; sorollets amb la boqueta de pinyó, lluites aferriçades de llançols…..)




Diumenge 28 de desembre. LA LIADA DEL TIKITIKITIKITIKI……….

Ens llevem a una hora més o menys prudent, esmorzem i sortim camí de Es-Semara per començar les primeres pistes llargues del viatge (la intenció és poder arribar als camps de refugiats saharauis de Tinduz frontera amb Argelia) después de La Plache Blanche. Un cop arribem a Es-Semara, ens aprovisionem bé per fer la pista com a senyors gitanos que som. No entenem, per molt que ho intentem, com collons fan els comptes dels tickets que ens donen…..No cuadren per enlloc però com ho trobem econòmic no diem res…..
Comencem la pista i s´ha d ´anar bastant poc a poc perquè els baixos del cotxe toquen i la vaca del cotxe es mou cap endavant. Les vistes són Excel-lents: un sol preciós i res de res per enlloc, només muntanyetes que anem sortejant seguint unes indicacions de pedres que trobem i de números apuntats en elles. Només sorra fina, terra i pedres negres amb algun “bosc” (Quatre matolls ****silvestres escampats)

**** He utilitzat aquest adjectiu o mot perquè el Ramadon ma dit que era impossible d´utilitzar!!!!! Veus com si nen????

Hem posat un punt GPS per anar cap alguna direcció “més o menys” i provar el trasto que portem. Ens fa gràcia i ens distreu veure com la fletxeta del GPS es va movent indicant la direcció….. Fem una parada en mig del no res sota un arbre enanito i esquifit ple de punxes i dinem.
Continuem per un altre pista que sembla estigui enumerada per algun motiu que desconeixem. Jo (condueixo) tiro una bona estona fins veure al fons de tot unes cases o construccions i sembla que una espècie de camió. Decidim anar cap allà per preguntar si anem bé o no….Jo,jo.jo.jo…..
Comencem a apropar-nos sortejant una espècie de murs de sorra bastant estranys i quan arribem molt aprop, ens adonem que hi ha un militar correns cap a nosaltres fent-nos senyes i un altre que hi havia a la porta del “poblat” del soposat poble molt més proper a l´altre i que porta una ametralladora o fusell d´assalt i que sembla, tot desconcertat i nerviós, que s´estigui preparant per disparar si calgués!!!!!!
HOSTIAAAA!!!! Parem el vehicle i comencem tots tres, des de dintre, a aixecar els dos braços rotllo “ ens rendim no dispareuuuuu”. Al veure ells el nostre acolloniment és tranquilitzen una mica i un d´ells, un iaio, s´apropa a preguntar-nos què collons fotem allà!!!! Li diem que anem a un poble tot assenyalant-lo al mapa Michelin i els paio ens diu que esperem allà. Collons, resulta que ens hem fotut sense saber-ho en una zona militar!!!!. Tothom corre o es mou de puesto per dins de la base militar amb trinxeres inclosses. Després d´una estoneta esperant tot al-lucinant amb el rebombori que hem creat, se´ns acosta un tiu en xandall que segur que és jefe d´alguna cosa perque tots els altres van uniformats i es posen firmes quan passa pel seu davant!!!!

El tiu ens saluda molt cordialment a tots tres i ens explica la situació:

- Ell és el jefe de la 64ª regiment d´infanteria (això ho soposem perquè ho posa en els murs del fortí ) i ens hem fotut en una zona militar prohibida i molt perillosa….Segons ells perquè a més a més està minada!!!!!


El tiu tot xerrant d´empeus fora del cotxe i nosaltres encara dins ordena que ens portin té i sortim del cotxe per prendre´l amb ell tot donant- li uns polvorons del lot de Nadal!!! Jojojo, què còmic!!!!!
Comenta a haver-hi molt més moviment a la base (gent a munt i avall amb caixes i sacs). Ens diu que estem RETINGUTS!!!!!. El Comandant de la base ens diu que ens acompanyarà un militar al cotxe fins a Es.Semara amb escolta per omplir més papers i declarar en una base de la ciutat!!! Quin Follon!!!!
Ens acomiadem del gran jefe i el iaio d´abans es puja al cotxe en el seient del copilot. El camió militar que haviem vist al principi simple de milicos i trastos i el llencen per un terraplen per arrencar-lo…Es veu que haurem de seguir-lo tot el camí fins a la ciutat. Resulta que els famosos numerets que hi havien escrits a les pistes o bifurcacions són per arribar a les militars de la zona!!! I nosaltres pensant que eren marques típiques de diferents pistes…..jojojo
Fem la pista bastant més ràpid que a l´anada seguint el catxarro de molt aprop. El iaio que ens acompanya no diu ni mu, nosaltres tampoc diem gaire i flipem bastant amb el tema i merdé que estem liant…… Un cop a Es-Semara ens porten a una base militar i ens fan entrar en un despatx molt cutre. Apareixen uns quanta tiparracos vestits de paisanos que ens saluden de bon rotllo. Ramadon fa d´intèrpret. Declarem que no sabiem pas que alló era una zona militar prohibida i assobre minada. Ens fan passar a un altre despatxet molt més maquejat amb una taula d´autèntic jefe d´algo i amb panells a la pared amb un croquis del que sembla tota la estructura militar de la zona.Al poc temps, apareéis el jefe, tambè vestit de civil, que resulta ser un militar important que ha estat a Kosovo i al Congo en diferentes missions (te algunes fotos per la seva taula que ens mostra). Nosaltres mentrestant, fem conyes entre nosaltres, sobre “un gorila” militar que hi ha darrere nostre vestit de Rambo (rotllo samarreta de combat sense mànigues) i que sembla sigui o serà el tiu que ens torturarà quan arribi el moment…Jojojo!!!

Els pesats tornen a fer-nos les mateixes preguntes de sempre i Ramadon amb el mapa pel mig i al seu estil únic i irrepetible, els hi explica què hi feiem i on anàvem per allà!!! :

- Pour le piste d´ici (assenyal-lant el mapa) nous avions Tiki, Tiiki, Tiki, Tiki, Tiki, Tiki fins a cette village tout droîte et Tiki, Tiki, Tiki, Tiki, Tiki fins a Akka!!!!!


Nota:: crec que foren les paraules textuals més o menys exactes del Ramadon (potser em deixo algun Tiki, tiki.....

Jojojo, Jejeje, Jaaaa,jaaa,ja,jaaaa....!!!!!! La plana major de l´exèrcit marroquí congregat en aquell despatx comenta a riere i a al-lucinar quan el Ramadon els hi enseñilla la samarreta del Rei marroquí Hassan II tot escoltat per un seguici de policíes amb motos Goldwing, a més del seu tatuatge Goldwing del braç. Més rieres de tothom i el Rambo d´abans ens serveix uns cafès amb galetetes i una espècie de pasta d´atmetlles per ordre del cap!!! Quin exèrcit més esplèndit que tenen i quin crack el Ramadon!!!!
Finalment, el jefazo signa uns papers oficials i ens diu que anirem a una comisaría a omplir més papers i que llavors “Serem lliures”!!!

- Merci pour tout messieu (començo a entendre millor el gabatxo).

Arribem a la comisaría on sembla que ens estiguin preparant un judici (està ple de polis). Ens demanen els papers.....i.......TaaaaaChaaaaaaaan!!!!!! 2ª Quimetada!!!!!!!!! L´empanat del neng s´ha descuidat els papers del cotxe al cuartell militar......Un dels polis que ens ha escoltat fins allà se´n va a buscar-los.
Més preguntes i cachondeo amb els polis i finalment ens alliberen obligant-nos a anar per carretera.
Maaaarxem!!!!!! Som Lliureeees!!!!! Hem estat més, en total, més de 6 hores retinguts. Fem les trucades de turno amb els postres enllaços europeus (Gaston) i marxem cap a Tan Tan.
Torna a nevar al Marroc a cotes molt baixes……..Ja m´enteneu……..
Ja de nit, tornem a plenar el dipòsit a l´última benzinera barata i tirem milles tot intentant endevinar què és el que ens apareéis davant ….Quin espectable i perill és conduïr de nit!!!! No em canso de dir-ho…..

24:00 p.m. Arribada a Tan Tan. Hotel, sopar ràpid i a sobar-la!!!! Per cert, en aquest també hi han cuques!




Dilluns 29 de desembre. ETAPA D´ENLLAÇ

Anem cap a Fohun Zouit. Li netegem el cul al cotxe (filtres, afegim oli) i a fer més milles!!!! Ja portem més de 5500 Km fets!!!!! Mentrestant el Ramon fent més amics del govern….S´ha assegut amb un poli a prendre el café olè.
Avui toca etapa d´enllaç i esperem sigui un dia tranquil…….Fem mogollon de km i mentres condueix Ramon fa una de les seves Ramonades aconseguint desviar totalment del seu carril a un megacamió obligant-lo a maniobrar per esquivar-nos. (tot això un cop ja parats). Veure-ho per creure-ho!!!!
Comencem a endiosar-nos en l´interior marroquí. Hi trobem molts més poblets però amb molta menos infraestructures. Veiem els primers oasis de palmeres i contemplem el paissatge i muntanyes nues de vegetació a banda i banda de la carretera. Per cert, avui era el cumple de la meva mama i l´he trucat per felicitar-la. He estat el primer en fer-ho i s´ha posat molt contenta amb el fet. T´astimu mama encara que no t´ho digui molts cops!!!
Poca cosa més que explicar d´avui; molt cotxe i diàlegs de “Érase una vez la vida, secció cos humà” i més capítols de la Llei de Murphy. Traducció:

Quan has d´avançar un cotxe, llavors només en aquell precís moment, apareix un altre de cara, la carretera s´estreta i a la zona de sorra on surtir-se hi ha una senyal, o potser uns nens, animals…tot en aquell instant …..i altres infinites possibilitats de combinacions possibles succeeixen conjuntament!!!

Arribem a Foum-Zguid, un poblet petitet sense gairebé res. Ramon troba un hoteles econòmic después de regatejar preus que resulta ésser una espècie de pressó o zulo. Els capullos dels dueños del Hotel m´han extraviat el Passaport durant una bona estona (els hi hem deixat per fer el check-in i han perdut el meu!!!!) i jo m´acollono una mica mentres els altres dos burrus fan conyes de la situació…..


Dimarts 30 desembre. EL LLAC SALAT SEC D´IRIKI

Esmortzem a la plaça del poblatxo al bar d´una negreta tizona que li mola al Ramon tot veient la Tv Satèl-lit!!!! És curiós observar com a aquesta gent que els hi manquen moltes coses necessàries bàsiques, prefereixen tenir-ne altres molt més vanals abans que les primeres…..
Comencem la pista cap el llac salat amb GPS inclòs!!! He posat totes les dades que he trobat d´un llibre que portem de rutes 4x4 Toyota amb dades GPS. Aixa anirem més tranquils i ja de pas probarem el trasto!!!. Els primers trams són de pista dura, pedregossa molt ben marcada on pode manar bastant ràpid. Ara si que comencem a veure autèntiques planicies desèrtiques amdues bandes de la pista amb unes muntanyes, al fons, amb formes inversemblants. El paissatge és impressionant i espectacular.
A mi personalment em relaxa i evadeix bastant observar-lo i admirar-lo….És fantàstic. Estic en blanc. Totalment relaxat. De camí al llac passem per un `poblet i apareixen, de totes parts, “pio pios” de tots els tamanys corrent per les pedres com a fletxes i descalços!!!! Increíble!!! És una imatge que sooooorpren tot i haver-ne vist milers similars. Els primers nens en arribar fins a nosaltres tenen premi!!! Un Chupa-Chups marroquí!!!! Però són tants els que apareixen al llarg que necessitariem un camió per poder-ne satisfer a tots (que ho sapigueu per si teniu pensat baixar algun dia i portar cosetes…..mai és suficient!!!). Tot i que fem conyes amb uns i altres que intenten apropar-se al cotxe en marxa, enm sap greu no portar més coses per donar….
Seguim les indicacions del GPS fins que la pista que prenem es comenta a desviar de les indicacions del GPS. Ara la pista és molt més dura i pedregosa i pesada que abans i anem més en compte perquè la baca del Mitsu es mou molt. Un bon tros més de pista dura i paissatges insòl-lits i comenta la pista de sorra fina i toba…..Ja hem passat fa estona pel llac Iriki on només hi ha que sorra seca o humida en algun tros amb alguna capa blanca de sal. Ens hem fet les fotos pertinents i hem continuat cap a Zagora.


Els trams de sorra fina són molt xulos, però cada cop ens desviem més del poble que tinc marcat al GPS per la qual cosa ens cansem i decidim fer fora pistes marcades i anar tot drets cap a una carretera que sembla hem avistat al fons de tot de la vall….Finalment acabem sortin a la carretera a 10Km del poble que tenia marcat al GPS. Un cop al poble, amb parada inclusa de Cocacoleo i picapica, notem tot molt més guiri (la zona) amb molts nens i no tant nens demanant o oferint serveix…..Passa la cabra…..
Continuem cap a Zagora per carretera tot jugant una mica a fer de suïcides. Les carreteres en aquesta zona són tan estretes que només passa bé, per la zona asfaltada, un sol cotxe i quan es creua algu en el camí, fas el JO NO M ´APARTO, ARA ENS APARTEM ELS DOS, ARA JO PER COLLONS, ARA TU, ARA GAIREBË ENS LA FOTEM….és divertit i et manté distret i molt atent al camí!!!!!
ZAGORA. S´ha convertit en guirilàndia….No és el que era. Nosatres dintre de l´escala de estrangers, semblem sense sostre i fotem bastant fàstig en comparació a les mega-màquines megapreparades que porten els altres i lo nets i polits que van…..Va bé perquè els pesats de turno no ens atabales gaire al veure´ns….Semblem que som d´allà!!!!! Dormirme a L´Hotel Haima de l´any pasta. Fa gràcia i sorprèn que encara s´enrecordin de nosaltres i fins i tot dels cotxes amb els que vam baixar, com el meu estimat Nissan Patrol Top Line que descansa per prescripció mèdica!!!!


Dimecres 31 de desembre.. MISSIÓ CAMPING!!!!

Uffff, avui toca etapa dakariana!!!! Intentarem fer la pista, de pur i dur desert, que va des de Zagora fins al Camping a Merzouga o més ven dit a Hassi-labjad a veure i celebrar l´any nou amb la nostra altra familia: en Hassan, Hadmet, Ibrahim i familia i els que per allí estiguin…… Però primer haurem de chupar-nos un mínim de 230km de pistes (és una etapa dakarianna famosa) o més si ens equivoquem o perdem durant el camí!!! Jo que mal no recordi la he feta a l ´inrevés dos cops i sempre et depara alguna que altre sorpresa o liada….el desert és molt maco i encissador però molt traïdor també……
Ens llevem amb el despertador per no adormir-nos perquè necesitarme totes les hores de llum posibles…..Esmorzar de rigor i sortim cap a la pista. La veritat és que no sabem exactament per on s´agafa però hem d´atravessar les muntanyes per algun pas per anar direcció Taouz i d´allà a Merzouga. Tinc el punt GPS de Taouz però no ens servirà de gaire sino trobem la pista bona tot i que ens donarà una bona referència quan estiguem relativament aprop…..
La pista que prenem parteix, después de seguir una bona estona l´oued, per les muntanyes que limiten la vall al fons i comenta a ascendir una mica per camins molt pedregosos i lents. Ës un tram molt pesadez però sembla que pugui ser la pista correcta!!!! En aquesta zona del païs, per aquest tipus de pistes, encara que sembli imposible, apareixen nens de totes bandes com els donettes demanant que aturem el cotxe per oferir-nos coses per comprara (les nenes acostumen a portar nines de drap o collarins fets per elles mateixes i els nens fòssils o fulles de palmera amb formes d´animals…..o també, molts més, per demanar-nos quelcom bolígrafs, caramels…..:

Messieu, messieu stilo, stilo!!!! Bombon!!!! Bombon!!!!!......

Nosaltres ja ens hem acostumat a veure´ls Així en el seu habitat i no ens acostumem a parar, a més de que no portem gran cosa per regalar….recordo un any que vaig baixar amb el meu colega i company de Ranxo Karman el Ratoli (Alex) i el tiu li va impresionar tant el tema del xavals corrents desesperats darrera o en busca del cotxe que ho volia regalar tot fins i tot la pasta que portava ell del fons comú!!!! El vam haver de fer entendre que no era “viable”…. Impresiona molt veure´ls descalços corrents per assobre els pedrots de punxa com si res i sense mirar on estant trepitjant…..!!!! Amb lo delicats que tinc jo els peus…..veus? em donen enveja!!!!!!
Bé, después de sortejar totes les muntanyes comencem a circular per les zones de pista dura amb petits trams de sorra fina on podem avançar molt més ràpidament encara que és perillós, hem d´anar amb compte, pel tema de trobar-se de cop i volta un forat!!!! Al Ramadon no li fa gaire gràcia que trepitjem l´accelerador però, es que no podem parar!!!



Fem una parada tècnica per dinar i aquí, tot fent conya, ens imaginem que en aquesta zona del desert é son actúa una banda concreta de negrets perque hi ha hagut uns altres que no s´han acostat al veure a aquests que venien cap a nosaltres….Hem repartit menjar per tots (pa, quesitos i fruita) però organitzant una fila india perquè sino s´haguéssin matat entre ells. Un noi li ha fotut una patada de combat a un altre tot lluitan pel jalar….que si me la fot a mi em trenca!!!! Iiiiiiiii, llavors, la imatge de la jornada!!!! A un noiet que s´estava jalant un plàtan dels postres se li ha caigut un bon tros al terra i l´ha agafat (el plàtan estava tot marrones de sorra finísima imposible d´espolsar) i se l´ha menjat com si res!!!! Ramadon i jo ens hem mirat i mentalment parlant ens hem dit:

- No pot ser!!!, No ho farà!!!!.....I davant la nostra mirada perpleja ho ha fet!!!!!!!

Seguim la pista i comencem a veure el típic paissatge de dunes i sorra fina. Durant el camí hem de sortejar alguna duneta, aquí é son el Ramadon s´estressa. Arrivem al tram més complicat del trajecte, una espècie de riu sec que hem de travesear sencer (és simptoma que anem pel bon camí però sabem que és un tram xungo per l´experiència dels darrers anys). Condueix el Quimet….Tots atents i en tensió!!!! El cotxe circula per unes megaroderes molt profundes i no respon gaire a les ordres del conductor….La sorra és molt fina i les roderes són tant profundes que el cotxe toca de panxa al terra……


Finalment després d´una bona estona de patiment, tensió i poques paraules…el cotxe acaba clavant-se i ben clavat a la sorra tant de panxa com de morro!!!! Lo millor, i segur que no és casualitat perque deuen saber quins trams són els més complicats de passar, és que just davant nostre hi han uns quanta xavals esperant l´esdeveniment previsible. Els cabroncetes ja saben on col-locar-se per veure els guiris com claven els seus 4x4 a la sorra!!! Els molt simpàtics no ens ajuden a treure la sorra de sota el cotxe però un cop acabem i posem assota les planxes sí ens ajuden a espitjar el Mitsu…Per fi hem estrenat les planxes!!!!!No hem trigal gaire en treure´l d´alllà però hem quedat plens de sorra i pols. Fem uns 2 o 3 km per zones molt toves i profundes que ens fan passar veritable estrés aventurer d´emoció i cague!!! Però aconseguim arribar al poblet que hi ha al costat del riu sec sense clavar més el cotxe. Parem i prenem unes cocacoles fresketes a un chiringuito molt cutre que tenen muntat. Sempre acostumem a aturar-nos una estona en aquest poblat. Al bareto hem xerrat amb alguns autòctons i al sortir.-ne ens emportem amb nosaltres un xaval d´allà que havia d´anar a un alberg propietat del seu tiet que està a uns 30km d´allà!!!. El noi estudia anglès a Meknes i està per aquí uns dies visitant la seva familia. Anem bastant a pinyon i el marroquí en qëstió sembla una mica cagat i no diu gaire cosa….Finalment el deixem a uns 300m d´una espècie de construcció dalt d´un turó .
Comença a fer-se fosc….……..les tonalitats de la sorra i muntanyes cambien amb el sol més rogenc i li donen a tot el paissatge en general un color molt espectacular. Quins paissatges!!!! Uff…després d´uns quanta km més , ara si, fent cas, més o menys, al punt GPS arribem a Taouz ja de nit i seguim molt més poc a poc, pel tema foscor, fins a Merzouga on ens trobem una plaça principal del poble molt més atapaïda de tendes, bars i flipem també amb la quantitat de guiris que hi trobem…Com canvien els temps!!!! Petit refrigeri ràpid, ens espolssem la pols acumulada de la mega-etapa i seguim fins el Càmping!!!!

Estimació del trajecte segons el GPS: Etapa Zagora-Merzouga

241Km de recorregut. 8h de conducció i 2h aprox. Aturats. Una mitja de 30Km/h i una velocitat màxima de 95Km/h. Déu ni do!!!!!

Arribem al Càmping (Ócean des Dunes), està bastant ple i també estan els col-legues del Quimillo.El Ibrahim no ens fa gaire cas perque està una mica enfeinat amb tant guiri…. El personatge amic del Quim és un pallo de 43 tacos amb 5 fills i 2 nets que ha vingut fins aquí en moto amb un altre amic. El Ramon flipa amb el tiu aquest, que tot xerrant ens explica que es va casar als 16 anysi el fill que té ja té més de 20 anys!!! Comencem la celebració del cap d´any treient totes les ampolles que ens han sobrat i tot sopant ens les anem foten totes….A la ½ hora per l´Any Nou “nostre” apareixen el Hadmet i el Hassan ens saluden i es posen al costat nostre a tocar els bombos, panderetes i no se què amb dos companys més. Ens juntem tots els presents; uns quanta espanyol, uns iaios alemanys i uns japonessos (una parella que porta viatjant 7 mesos pel món amb dues motos trail de 250c.c. i que volen arribar a Sudáfrica!!!).
Ja anem bastant tous i arriba l´Any Nou!!!! Bon any a tothom, i amb cava inclòs!!! Quimet i jo aprofitem el moment per agafar la última ampolla que queda sana i marxem al alberg del costat (Alberg Ali el Cojo) on hi ha un mega festival de Cap d´Any amb Dj inclòs en un escenari improvitsat al pati del Camping!!!! Després ens segueixen el Navarrete amic del Quim i el Ramon.Quin nivellarro!!! Ara celebrem un altre Cap d´Any (el de l´hora europea – una hora menys) amb campanadas super-originals: un morillo llençant pedres al rètol metàl.lic de l´alberg!!! Quin riere i quina trompa…Amb la turca i el cachondeo comencem a fer el tonto, uns més que altres com el Quimet que està intentant introduïr les seves tècniques Krastinianes al desert….Uff, sembla mentida el festival que ha organitzat l´Ali aqui abaix…En un moment de confusió jo marxo amb el Ramon a tastar el seu lot de Nadal. Torna a nevar al Marroc!!!!
Cap allà les 2:00 a.m. apareixen els militar i comencen a fotre fora a tots els marroquins. Quin riere, què bo!!!! Resulta que uns dels militars s´ha confòs i ha intentat endur-se´n al Ramon com si fos un altre marroquí!!! Jojojo. Per cert el Ramon a part de drogat va algo trompa!!! Quina gràcia fa!!!
Finalment s´acaba la festa del camping i ens fotem a un cotxe d´uns espanyols que ens porten al costat de les dunes a seguir la festa amb una Rave improvitssada amb música a tope dels cotxes que es congreguen i una fogata!!! Jo, molt trompa, fair unes guantes trucades amb el móvil per celebrar l´entrada d´any i m´escapo per passeijar una estona tot mirant el cèl i els estels. Impressionant!!! És veu tot el puto firmament, És de cine!!! Em despisto una miqueta i quan vull tornar al camping em dono compte que m´he perdut (la trompa fa molt esclar….) Vaig donant voltes entre els carrerons del poblet ajudat per la llum que fa el mòvil per no fotrem de lloros!!!. Aconsegueixo tornar a la Rave, recullo el Quimet (Ramadon ja s´ha anat fa temps) que de la trompa que porta ni veu i necesita que el portin al camping. Esclar que jo vaig igual o pitjor que ell….Després de voltar una estona i voltar i voltar aconseguim arrivar i ens fotem a dormir la mona……..Degut a la quantitat de gent que hi ha al camping l´Ibrahim ens ha deixat dormir a casa seva a la zona privada de la seva familia adiós d´una habitació molt simple però tranqui……


Dijous 1 de Gener 2004. Dia de descans al camping……

Ens llevem tard, esmorzem i comencem el rotllo habitual aqui; panxing, una passejadeta i més panxing i pajareo…un te o dos, una coca cola i més panxing….Aquesta és la vida d´aquest lloc…comenta el descans i el relax i desconexió absoluta!!!!!
Després de dinar hem anat a veure el fill de l´Ibrahim que només té un anyet. El Hatmet ens acompanya (casa seva està just darrera el camping) i entrem a la sala principal on estan totes les dones i els propios aseguts a les catires tot veient la TV….Cullons!!! Com canvia el cuento aquí també!!!! Estan veient la TV per cable!!!! Novetat d´quest any es veu….quin nivell….sorprèn veure aquestes cases tan minimalistes i amb altre tipus de necessitats molt més importants no cobertes i amb tv satèl-lit!!! Haurieu de veure com cuiden el nou nat i la cuna on el tenen ficat que és una espècie de tros de llit amb potes molt original fet per ell mateixos….Fem uns tes saludem a tota la familia i marxem cap al camping de nou…..Més panxing….cadascú al seu rotllo……jo m´he anat a fer un vol per les dunes tot solet mentres el Ramon fa siesta i el Kim xiuxiueja al camping….La sorra està molt fresqueta i és finísima. M´he amagat de la multitud de nens i nenes que passejen per aquí buscant guiris per intentar vendre´ls –hi alguna cosa. (són bastant pesadets tot i que ja som experts en passar d´ells i molts ja ens coneixen i tot). He estat unes dues hores damunt la gran duna observant, pensant tot sol. Heu de venir…Això s´ha de veure i viure….L´únic punt en contra que m´he trobat és la quantitat de guiris amb 4x4 que hi han ara destrossant dunes i fent pols i soroll…….
Torno al càmping i més panxing…..tot escoltant el Black ´N Decker del Ramon repetint les mateixes històries de sempre (quin pallo!!!! Però és adorable el cabró….fa gràcia escoltar-lo tot i sentir sempre coses repetides….semblen noves cada cop perquè els hi dona un to i ènfasi diferent en cada moment….)
Jojojojojo……
Soparet tranquil, xerradeta, uns petilles (jo de moment en aquest Nou any em mantinc verge de drogues….) Es veu que l´habitació on dormint dins de casa de l´Ibrahim perque el càmping està a tope…és la originària del Ramon (de quan va arribar aquí per primer cop amb la seva Goldwind fa ja uns 15 anys aprox…) S´està bastant bé però entrada la nit fot una mica de rasca….
Poca cosa més…….anem a sobar………….

Divendres 2 de gener del 2004. Panching total.

Potser és el dia que més panxing hem fet de tots i sens dubte el més esperat. Cadascú al seu rotllo i sense res més que prendre el sol, jalar, veure i pensar o dormir o simplement no fer res……….
Jo durant el mati he estat més de dues horetes passejant sol per les dunes i he aconseguit estar dalt de la gran duna (la més alta que es veu) tot sòl sense ningú més!!!! Les vistes des d´allà dalt són magnífiques (el mar de dunes abaix, el petit poble de Hassi Labrad i Merzouga al fons i les muntanyes frontereres d´Algèria a l´altre banda….a més la sensació de soletat que t´envolta i la falta de soroll (només el vent que xiuxiueja i mou la sorra) és única; et transporta a un altre dimenssió o estat de catarsi on et quedes Out of Time o desconectat. Tenia la intenció de pensar durant aquests dies de descans però de moment no ho he aconseguit esclar que pensar pensar no sé si tinc gaires coses importants en que pensar…jojojo



Ja de nit hem anat a sopar a Erfoud i després de compres dins d´un recinte tancat. Ha estat molt divertit negociar amb els mercaders. El Ramadon s´està convertint en un crack negociant tot i que s´ha estressat una mica a la botiga d´un que no el deixava surtir!!!

- Que me quiero irrrrrr!!!!
- Mira que llamo a mi madre eh???

Amb els altres mercaders hem aplicat una nova tècnica molt arraigada ja en el grup:

- Que, que, queeeeeeeeè?????
- A ti se te va la jaaaamba neng!!!!!!

Mentres continuem amb el nostre nou diàleg de borregos entre nosaltres tot xerrant:

- Yaaa te digo!!!!
- Fijoooo!!!!
- Yaaa ves, vayaaaa…..

Per cert, ara al grup ja som 4!!!! El Salvador és el 4º home!!! És un tiu de Guadalajara molt enrollat que ha arribat al camping en bus per passar uns dies (ja havia estat abans per aquí amb el seu 4x4) i l´hem fitxat per aquest tram final del viatge.

Dissabte 5 de gener del 2004. Operació Canvi D´Oli

Ahir el Ramadon ja li va plantejar al Hatmed anar a Erfoud a veure unes senyores que fumen i que et cambien l ´oli…..Resulta que només estan pel matí aixi que avui hem anat a Rissani pel matí amb el Salvador, el Hatmet i un altre que es diu Omar tots 6 dins el Pajerillo (hem tret els seients de darrere) a veure si veiem les dones aquestes!!! Jo no se quin lio es porten l´Omar i el Hatmet que han desaparegut una bona estona mentres nosaltres passejavem per dins del mercat de Rizan on els dissabtes no hi ha gaire moviment (són els diumenges els dies forts). El Ramon està una mica cansat d´esperar-los i ell i jo hem decidit anar a fer un vol per darrera el mercat per veure si trobem el que busquem. Total que ens hem trobat de ple en mig dels carrerons de les meuques en quesito i hem flipat!!! Són, com es podia sopesar, els pitjors carrers del poble en quan a merda i construccions i les putes estan totes (almenas les que estan fora les cases esperant clients) destruïdes…Només hem vist una joveneta de lluny que sembla estigui bé. Hem estat parlant amb un marroquí que estava per allà buscant sexe i ens ha dit que per només 20Dirhams (2 euros aprox) pots cardar tranquilament!!!! Yaaaa te digo!!!!!!. Jo li he dit al Ramadon que si li venia en gana ho fes que jo m´esperava fora, sense preses, però al final ell i el xulo del seu pirulo s´han quedatamb les ganes i hem fugit de l´antro aquel bastant per no dir molt i molt demacrat…..
Al tornar al carrer principal ens hem trobat amb el Quim i el Hatmed i l´Omar que ja havien tornat de no se on. El Ramadon s´ha indignat bastant amb ells per la pressa de pèl ja que pensa o sabem del cert que ells si s´han anat de guarres i han pasta d´ell aprofitant que s´estava tallant els cabells……………………..
………….el Hatmed l´hi ha intentat fer entendre que no poden anar amb ell a aquest tipus de llocs perquè els podrien detindre. Tot molt raro però….a Rissani hem tornat a viure les jornades d´anys enrera on, quan passejavem pel poble, ens veiem envoltats de nens que et seguien tot observan-te o demanan-te algo…Ara ja fa molta més gràcia i ja no ens sentim acosats o agobiats. És normal i passem bastant del tema i d´ells. Som més Hippies i experts i es nota, i ho noten ells també!!!!
Una altre imatge curiosa del dia ha estat quan el Hatmed ha fotut fora a cops i empentes a un pidolaire que ens estava molestant. Cullons quina mala llet el Hatmed!!!! Hem flipat!!! El iaio ha sortit disparat de l´empenta i s´ha pirat sense dir ni mu!!!!

Després hem anat a Merzouga, de camí, ens ha aturat la policia (un control rutinari) i al veure que hi havien marroquins adiós el cotxe els han fet surtir i han hagut de pagar una petita multa estorssionadora per que poguessin continuar….A Merzouga ja tenen súper i tot!!!! Marroquí, però ja comencen a tenir de tot!!! Això canvia molt ràpidament d´un any per l´altre!!!. Al poble ens han fet una enquesta per un treball d´un marroquí en relació a un estudi de previssió turística de la zona per d´aquí 10 anys on esperen que hi arribinnosequants mils i mils de guiris i jo he pensat i dit:

- NO MÉS GUIRIS PER FAVORRRRRRR!!!!

Ja entrat el vespre i esperant des de fa més de dues hores el sopar, ha arribat al camping el Paco de Lleida amb la seva dona la Pili. Són uns amics del Ramon molt moteros que fan també molt soviet aquest tipus de viatges i han aprofitat aquest any i han pillat vacances per baixar al camping i de pas veure el Paris – Dakar en directe. El cabroncete del Paco, un pallo molt enrollat però que se li nota que té mala ostia, té un Nissan Navara (un 4x4 Pick.up amb sostre) mega-preparat molt canyero!!!! Demà anirem amb ells i el Salva que ha decidit tornar amb nosaltres fins a Guadalajara, a veure tota la infraestructura dakariana en directe i veure els participants com passen per la ciutat.
Després d´una hora i pico xerrant amb el Ramadon repetint-se més que l´all ha arribat per fi el sopar!!!! Jaaa era hora….ja sé, ja sé prisa mata amigooo però és que aquest any sembla s´hagin proposat matar-nos de gana o algo similar perque no ens donen de dinar i som sempre els últims en rebre el sopar….estavem massa ben acostumats abans i la confi….. Fem una mica de conya amb el temai passem la gana anant al mercat negre del menjar (el Salva que dins el motxilon porta embotits i nosaltres amb els restes dels lots de Nadal i fins i tot fent ús de la famosa Maruja (nocilla) marroquina)
SOPEM i al catre a dormir-la que, tot i que no hem fotut gaire cosa, estem cansadillus……


Diumege 4 de Gener 2004. DAKAR 2003-2004!!!!

Merda!!! Ja marxem del camping…..això vol dir que les vacances ja arriben a la fi i toca la dura pujada cap a Barcelona d´aquí poquet…… Recollim els trastos, els carreguem al cotxe i ens acomiadem de la famili tot fent-nos, com és habitual i tradicional, la foto de familia en la porta de l´alberg….Fins un altre, esperem no trigar gaire en tornar…Ish-Shala amigo!!!!! Anem cap a Er-Rachidia fent primer una paradeta a Rissani per deixar unes ties que també estàven al camping. Són de Madriz i van del pal motxil-ler!!!.


Arribant a Er-Rachidia passem per l´aeroport on s´està preparant ja el que serà la instalació del final d´etapa del Dakar d´avui…Ja comença a veure´s moviment i tots els avions de l´organització. Pel que es veu sembla hi hagi molt més control d´entrada al recinte enmurallat que anys enrere….Bé, ja ho confirmarem després, ara anem a una terrasseta del carrer principal on ens instal-lem per veure com passen i passaran tots els pilots del Dakar!!! Fa un dia collonut però per aquesta zona fa més rasquilla que al desert i ens hem d´abrigar una mica.
Prenem algo i dinem menjar del Paco amb pernil serrà i tot!!! Quin luxe!!!! Els marroquins que passen per allà sobretot xavals s´ho miren al-lucinats.....Mentrestant veiem passar els primers camions d´assistència i les primeres motos dels principals pilots ( els francesos R.Saint, l´italià Meoni i l´espanyol Roma.). El Paco és l ´encarregat oficial d´avui de fotre fora a tots els xavalets que ens molesten tot renegant, gesticulant i posant mala cara!!!

- Mira que avisarem al Paco!!!! Ës la frase oficial del dia adreçada als xavalets….

Portem ja 4 ó 5 hores veient passar participants fins que passen els pilots de lleida col-legues del Paco i finalment decidim anar cap a l´aeroport….Ja és de nit. Aparquem els cotxes fora i anem cap a l´entrada on el Ramadon es troba un company del club Goldwing que ens ha dit que aquest any està molt més complicat accedir al recinte de l´organització. A ells, que viatgen amb un camió d´assitència, no tenen passis i estant esperant fora a que surti algú del seu equip amb invitacions!!!
Ens posem just a l´entrada a mirar com arriben més participants i observem i estudiem la manera de colar-nos….A la porta s´acomulen mogollon d´europeus que suposo també busquen o volen accedir a les instal-lacions…Veiem com algun llestet feia veure que que pijava pel camp i s´ha anat xino xano caminant cap a dins sense que ningu li digués res (ni els polis ni els militars que controlen l ´accès…Nosaltres ho hem intentat també d´aquesta manera tot anant cap adiós com si res i ens han aturat i ens han fet recular un altre cop fins el mur de l´aeroport. Llavors el Ramadon i jo hem decidit borejar el mur de l´aeroport per probar de saltar-lo per algun lloc on no hi hagi ni llum ni milicos vigilant…..Som l´avanzadilla de l´operació Dakar!!!!! Caminem uns 200m al costat del mur i en un lloc fosc i on sembla no hi ha control militar saltem el mur d´uns 2,5m d´alçada!!! Ramon i jo saltem davant la mirada atònita del Paco que havia vingut amb nosaltres i s´ha quedat fora esperant notícies postres…..Un cop adiós, anem cap a la llum com si fossim ·”legals” i arrivem a on estan els primers equips d´assistència preparant trastos…Ningu ens mira ni ens diu res!!! Hem aconseguit entrar!!!!!! Truquem els altres i els hi diem que i per on saltar i mentres els esperem ens quedem bocabadats tot mirant els camionarros d´assitència dels participants. Quines preparacions!!!
Després d´una estoneta apareixen el Paco i la Pili sense problemes i més tard el Quim i el Salva que es veu que a ells els ha parat un militar demanant-lis els passis i ells han dit que no els tenien assobre perque havien anat a fer caca al costat del mur tot ensenyant un rotllo de paper de WC que portaven. Ha colat!!!!
Un cop tots junts iniciem la nostra marató pel recinte al-lucinant amb totes les màquines que anem veient i que encara estan arribant a les 21h de la nit.




Passem a un altre recinte on estan aparcats tots els avions de l órganització amb les maletes del participants i observem les maquinorres per fora i per dins. Són avions bastant atrotinats d´autèntics mercenaris de l´espai segons ens explica el Ramon. En una zona del recinte s´acomulen totes les caixes dels pilots privats que tenen un petit espai per currar. Anem un altre cop al recinte principal on estan els pilots més oficials després de prendre un cafetó de gratis a la zona de Telefònica. Ens fem unes guantes fotos amb els cotxes principals del Rally (l´equip Mitsubishi, Schlesser i Nissan) i també amb el Nani Roma que molt cordialment accedeix a fer-se fotos amb nosaltres. Li dessitjem bona carrera i marxem…

*El Ramon i jo amb Nani Roma que després acabaria guanyant el Dakar en la categoría de motos…

Després amb el Quim probo tambe de sopar per la cara però no m´ho permeten perquè no tinc el passi. He pillat una safata i coberts al self-service però a l´hora de triar menjar les assafates m´han fdit que sense passi res de res….M´en vaig per si es xiven o s´entera algú més….
Donem voltes i més voltes fins que la gana i el cansanci ens fan recordar que hem de sopar i trobar allotjament peruè aquí dins està bastant clar que no podrem entrar amb tots els trastos per dormir-hi….
Sortim del recinte i ens acomiadem del Paco i la Pili que segueixen el seu viatge cap a mauritania. Sopem a la ciutat una mica de “viande” i anem a buscar un hoteles….L´Hotel que altres anys haviem estat està a tope però l´amo ens diu l ´adreca d´un alberg proper en un altre poblet. Anem cap allà. De camí ens creuem, ja són més de les 23h, encara amb camions i cotxes participants que no han arribat!!! Fa por creuar-se amb aquests monstres que han deixat la carretera, que ja estava feta una merda, molt pitjor plea de gravilla que dificulta, encara més, la conducció del “Ligre” (el Quimillo que de nit no veu una merda amb els seus ullets de linx!!!)
Arribem a l´alberg i després d´algunes conyes made in Ramon amb el recepcionista anem a sobar-la.



Dimarts 5 de gener del 2004. L´ULTIM DIA SENCER AL MARROC!!!! BUA BUAAAAAAAAA

És un alberg supernou i pel matí aprofitem per dutxar-nos. Jo aprofito, també, per entrar en una altre habitacío i em mango una catifeta marroquina molt xula. Perdonem Alà!!!! Després d´una petita Confucio amb el preu de les habitacions que el Ramon resol molt ràpidament sortim direcció a Xaouen. Anem direcció Fez perquè el Salva, el nou català adoptat, reculli unes compres que té a casa d´un amic marroquí de Fez. Ufff avui toca tot el dia de cotxe….Arribem a Fez i passem per casa del marroquí que no hi es però si la seva familia….Pillem els trastos i seguim milles…..En un dels ports de muntanya que passem i tot avançant un camió tortuga dels milers que ens hi trobem, just adalt de tot ens para la policia i ens diu en francès


- (en francès) S´han saltat la línia continua al avançar el camió!!!


Ja veus!!! Quina cosa….com si no ho fessim 10.000 cops al dia nosaltres i tots els demes conductors del Marroc……Ja comencem……volen pasta…….Sembla que ens haurem de discutir força……Però llavors el Ramon en un altre dels seus diàlegs magistrals els hi diu que ens sap molt de greu però ho hem fet perque ha estat el camioner quiens ha fet gestos amb el braç perque l´avançèssim perque anava ultralent…Increíble!!! El poli traga i ens deixa continuar sense demanar res de res….Quin crack el Ramon (l´Home que susurrava els camells). 300m més endvant des d´on ens havien aturat ja estem avançant un altre camió amb línia continua inclosa i rient-nos com bojos!! La conducció marroquina se ça!!! Dinem algo en una àrea de servei on veiem passar un pallo amb un cap de vaca tot regalimant sang i seguim cap a Xaouen després de regatejar preus amb el de la broxetaria.
Pillo el cotxe una estoneta, 150km fins a Xaouen, tot conduïnt ja de nit per les sinuosses carreteres del Rif sense veure ni un pijo i tot endevinant què, qui, on, com apareixerà l´obstacle vinent…aguantant també totes les queixes i renecs dels cabrons que em donen pastilla, Segons Ramon i Quim fotu volantazos em menjo forats i foto frenades brusques…si es que no veig una merda!!!Ell es queixen però encara ho farien pitjor perquè hi veuen menys que jo i s´empanen més…..però accepto la pastilla com a animal de companyia i distracció!!!
Arribem a Xaouen a les tantes i anem cap a l´hotel de sempre que es diu Hotel La Estrella (després d´uns quanta anys i degut a aquest relat m´he fixat en el nom que ningú de nosaltres mai sabia). Anem a sopar al costat de la plaça del poble. FOPEM i parlem de tot el que hem viscut en aquesta nova edició del Marroc i que ja està arribant a la fi…Després de sopar fotem 4 compres a saco sense perdre temps i marxem a l´hotel a sobar.
Amb això de les compres hem après a fixar-nos un “preu bo” per nosaltres molt més baix del que diu el mercader de torn i a no baixar del burro fins que el tiu, normalment, acaba per dir “Vale amigo” i sino marxem i punto…..



Dimecres 6 de gener. MARXEM DEL MARROC. SNIF, SNIF…..

Ens llevem d´horeta i esmorzem ràpid al Bar Barcelona molt aprop del hotel i ple de banderes i fotos del barça (ja començo a canviar el chip....) Anem cap a la frontera. Atenció: ja a les acaballes del viatge sembla hi ha hagut la Primera Crisis autèntica del viatge!!!! El Quimet s´ha ratllat amb el Ramon (sembla que en serio) i amb mi, of course, perquè fent conyes sobre com conduïa i/o avançava o no cotxes per la carretera….Doncs si, S´ha cabrejat de veres!!!! És una autèntica crisi després de 19 dies junts…Jo crec que deu tenir la regla o alguna cosa semblant. Nosaltres seguim fent conyes tot i que està realment empipat mentres el Salvador al-lucina de lo cabroncetes que som. Finalment acaba per riure´s també de la situació!!! FIN de la Crisi. De camí, a l´alçada de Tetuan en una rotonda , ens para un puto poli…….Merda!!! El pallo ens diu que ens hem saltat un ceda el pas i li demana el permís de conduïr al Quimet que en aquells moments conduïa i que ,com sabreu, no el porta perque li van robar a Mauritania!! Uff pinta malament la cosa….com collons li expliquem tot això…..El molt mamonàs ens demana 450Dh per la cara!!!! El Ramon li diu que no portem ni un puto duro textualment i que per això marxem a casa pel tema del robatori i bla bla bla tot ensenyant-li les carteres buides de diners…el Quimet mostra també el pany forçat de la porta del conductor com si s´hagués produït en el recent robatori i l´home davant tots aquest contratemos ens deixa marxar amb el Quimet de conductor sense papers….Arribem a la frontera i la passem en uns ¾ d ´hora sense cap problema..Som uns experts ja!!! A la frontera espanyola hi han dos controls i no ens foten ni cas i pujem al ferry just quan tanquen les comprotes (tot va rodat).
Ara toca la pitjor part del viatge, la trista tornada a casa passant primer per Guadalajara per deixar al Salvador.
Al arribar a Granada fem una parada tècnica en un Burger ja que el Ramon volia menjar de Gourmet i de tant nerviós que estava, quan ha anat a buscar canvi, li ha fotut una bona castañilla al Mitsu tirant marxa enrere….Jo crec que és la ramonada més gran del viatge sens dubte!!!! La car del Quimillo és un poema tot i que s´ho prèn amb sentit de l´humor…Seguim la ruta i anem fent paradetes amb cafetó o quelcom pel mig per estirar les cames i canviar de conductor. El Ramon després del cop té la paranoia de que ha d´anar amb molt de compte aquest més perque últimament li han succeït, en aquest últim mes, moltes coses que millor no recordarem…..i mentrestant li expliquem al Salva coses del Ramadon (que el fan al-lucinar encara més). Per cert torna a nevar i la llengua del Ramon es mou sense parar donant ordres a tot cristo!!!!:

- Ricard fes-te un porrillo!!!
- Quimet canvia d´emissora!!!
- Bla bla bla bla……


Durant aquests pocs dies que el Salva ha estat amb nosaltres i molt més concretament amb el Ramon l´ha definit molt encertadament com LA PUTA TELE (no calla mai).
Arribant a Madrid el Salva es posa al volant per anar a casa seva i ensenayar-nos una dressera per evitar passar per Madrid i estalviar-nos posibles cues. El Ramon ha estat atent i a près nota de la nova ruta….
Entrem a Guadalajara i anem a sopar al centre a un bareto que coñeéis el Salva que ens fa d´anfitrion i ens fotem unes guantes tapetes tot pagat pel Salvador!!!. Ens donem les adreces i telèfons i abraçades al nou amic i company de viatge i potser de propers (és un autèntic 4x4) al que acomiadem fins un altre……
Seguim la tornada a casa i anem xerrant d´aventures d´aquest viatge i de propers per l´Àfrica tot pensant en rutes cada cop més bèsties com arribar a Senegal en molt poc temps i perquè no molt més cap abaix!!! Se nos vaaaaaa la Jaaaaaamba!!!! A 600Km de caseta comencem a veure les primeres senyals qie indiquen Barcelona. Truco al Xavi (el meu company de feina) i em posa al dia del caos que s´ha produït a l´oficina on jo treballo!!!! Déu meu!!!! Es veu que hi ha hagut una sobrecarga de tensió que s´ha carregat totes les màquines del taller i els ordinadors de l´oficina!!! Per flipar!!! Jejeje potser quan arribi amb resaca de viatge i amb el trauma de tornar al curro se´m faci més sencill si els primers dies no foto gaire….jojojo
Costa dormir en el cotxe i a mida que passen les hores és cada cop més evident que arribarem megajustos al treball (demà currem)….Em fa l´efecte que no tindren temps ni de dormir…buff assobre un empalme!!!! Com no puc sobar penso en tot el que haig de reactivar en la meva vida rutinaria ja que sembla hi hagi passat un any des que vam surtir i ja estem a uns 300Km de Barcelona!!!
Entre Zaragoza i Lleida el Ramon “pilla lo más grande” de boira però passa la prova amb molt bona nota i fem una parada de gasofa a la famosa Panadella…..Total que finalment arribem a la diagonal de Barcelona a les 5:30 a.m i al Rancho Karman a les 5:45 am!!!! I no vegis tú quina rebuda que tenim!!!! És el GALLOCANTAAAAAA!!!! Total que un gall que tenia a casa des de fa un parell de mesos (me´l van llençar allà algú i em feia peneta i el vaig deixar campar al seu rotllo pel jardí-jungla ja que estava bastant acollonit i fet caldo) ara resulta que ja s´ha recuperat i se sent còmode i el cabron dona els bon dies amb uns crits Kiiiiiikiriiiiiiiiiiiikiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!! Bestials!!!!!!! Em sembla a mi que aquest bitxo el pel-laré jo en dos dies com segueixi així cada dia….. El Quimet decideix, per lo tard que és, quedar-se a dormir un parell d´horetes curtes al ranxo i jo abans de dormir m ´afaito la barba d´Ali Baba que porto (crec que és el cop que més barba he tingut mai) . Ja tenia ganes…… bé a dormir un parell d´horetes escasses o si més no, intentar-ho mentres el Gallo canta!!!!....

BONA NIT........ZZZZZZZZZZZZZzzzzzzzzzzzzzzzzzz............................................


FIN



RECULL DE DADES D´INTERÈS DEL VIATGE:

1.- 9.551 Km recorreguts en 18 dies de viatge. Uns 950km dels quals per pistes

2.- Gastos de viatge per persona (tot inclòs) 697€

3.- Vam canviar 1.080€ per 11.340 Dirhams dels quals uns 3.000 dirhams es van gastar directament en benzina (al Marroc). El lloc més econòmic que vam trobar va ser camí de Laayounne: 2.92Dh x litre de gasoil!!!!

4.- El Cotxe va gastar uns 220 litres de baixada i uns altres 220 litres de pujada per España. Bcn-Ceuta.

5.- El ferry va costar (anada/tornada 3p + cotxe) 210€.

6.- A Mauritània vam canviar 1000DH x 25.600 Ouguiyes (moneda oficial). 1 Dh = 25 Ouguiyes aprox…..1 Coca cola = 200 Ouguiyes.

7.- 4 dies complets al Càmping tot inclòs (menjar, beure, dormir) ens va cobrar només 600 Dirhams pel tres!!! 10 Dh = 1 Euro Aprox.

8.- A Ceuta 130litres de benzina ens van costar 60€.

9.- De Barcelona a Cheffchaouen vam trigar de baixada 21 hores i de pujada 20hores. Són uns 1400km per Madrid. (ferry i frontera incloses).

10.- L´Hotel més econòmic a Laayounne: 70 Dirhams hab. x tres persones sense bany. El més car l´apartament de Sidi Ifni 277Dh.

11.- M´he descuidat de dir que tornant de Mauritània vam recollir del desert tooOOotes les ampolles d´alcohol amagades en la sorra en un punt indefinit (marcat amb GPS) de la carretera de Dackla a la Frontera!!!



Per cert, una cosa molt important i notícia d´última hora….Els que heu arribat fins aqui és que us ha interessat algo el relat i compartiu una mica les nostres ansies de viatjar i veure món i es per això que us avanço que l´01/01/2008 El Quimet i un servidor tenim pensat cumplir un dels nostres somnis…..Farem la volta sencera a Àfrica amb el Mitsubishi sense terminis (us abandonarem durant un bon temps encara que us portarem amb nosaltres i us mantindrem informats….). Properament sentireu a parlar dels nostres projectes encara molt verds….Si teniu alguna idea pel viatge (informació, rutes , amics africans , financiació…..) o lo que sigui no dubteu en explicar-nos-ho.

Gràcies per llegir aquest rotllo i fins al proper somni….
Karman. Copyright. 20/11/2006. J